El 10 de novembre de 1942 la pianista Maria Canals va protagonitzar el seu primer recital en solitari al Palau de la Música Catalana. Al programa hi havia “Ritmes”, obra d’un jove compositor, Xavier Montsalvatge, que la intèrpret oferia en qualitat d’estrena absoluta, igual que unes altres dues partitures. Ara, vuitanta anys després, “Ritmes” esdevé la carta de presentació del guanyador de l’edició 2022 del Concurs Internacional de Música que fundà la mateixa Maria Canals. Tanmateix, ambdós programes, el del 1942 i el d’avui, comparteixen una atenció especial a la música catalana del seu temps i a un repertori pianístic a l’abast només dels grans virtuosos.

Així, després de la peça de Montsalvatge, que avança el període antillanista del compositor i que, una dècada més tard, serviria de base per al quart moviment del seu cèlebre Cuarteto indiano, assistim a l’estrena de Fuga city de Marcos Fernández-Barrero. L’obra, un encàrrec del Concurs Maria Canals, ret homenatge a la tradició pianística catalana, i en particular a “Ritmes”, de la qual recrea el motiu principal. Inspirada per l’energia de la ciutat de Barcelona, la música vol reflectir l’estat permanent de moviment, tan dinàmic i canviant que caracteritza la capital catalana.

També de recentíssima factura –i estrena a Catalunya– és Somnis radiants, de la compositora Elisenda Fàbregas. Dedicada a Jaeden Izik-Dzurko, que la presentà al Festival de Piano del Ruhr el 14 de juny passat, és una obra plena d’energia i brillantor. D’una gran exigència tècnica, segueix una línia molt melòdica, amb canvis constants de tonalitats i harmonies no funcionals, i amb la qual l’autora vol descriure, “sentiments reals de calidesa i lluminositat que emanen d’un món flotant i oníric”.

Entre l’una i l’altra obres sentirem l’Alborada del gracioso de Maurice Ravel, una de les primeres obres d’indiscutible accent espanyol del compositor, nascut a prop de la frontera pirinenca i amb arrels maternes basques. Escrita el 1905, és la quarta part del cicle pianístic Miroirs, estrenat a París pel pianista lleidatà Ricard Viñes –de qui Maria Canals va ser deixebla– el 6 de gener de 1906. Amb notes ràpides i repetitives, representa tot un desafiament per als intèrprets i el mateix Ravel s’encarregà d’orquestrar-la el 1918.

Del rus Aleksandr Skriabin ens arriba la Sonata núm. 4, en Fa sostingut major, op. 30. D’una durada breu, consta només de dos moviments. L’expressivitat tranquil·la de l’“Andante”, basat en un únic tema, contrasta amb el caràcter festiu del segon, “Prestissimo volando”. Composta el 1903 en un estil postromàntic, va marcar l’inici d’un nou camí d’exploració harmònica per al compositor. El recital finalitza amb la Sonata núm. 1, en Fa sostingut menor, op. 11 de Robert Schumann. Escrita entre el 1833 i el 1835 i dedicada a la seva futura esposa, Clara Wieck, sovint s’ha descrit com la menys convencional de les tres Sonates per a piano del compositor. Consta de quatre moviments, el segon dels quals, anomenat “Aria”, es basa en un lied anterior seu, i tota l’obra, segons el mateix Schumann, no és res més que “un crit del meu cor” a la seva estimada Clara.

Ana María Dávila, periodista musical