Accademia Bizantina & Dantone
–Il Tamerlano de VivaldiPalau Grans Veus
Dimarts, 30 de maig de 2023 – 19 h
Sala de Concerts
Compromís amb el medi ambient:
Amb la col·laboració de:
Membre de:
Programa
Bruno Taddia, baríton – Bajazet
Filippo Mineccia, contratenor – Tamerlano
Delphine Galou, mezzosoprano – Asteria
Sophie Rennert, mezzosoprano – Irene
Marina de Liso, mezzosoprano – Andronico
Arianna Vendittelli, soprano – Idaspe
Accademia Bizantina
Ottavio Dantone, directorAntonio Vivaldi (1678-1741)
Il Tamerlano o Bajazet (versió de concert)
Òpera –o dramma per musica– en tres actes, amb llibret d’Agostino Piovene (1671-1721) basat en la tragèdia Tamerlan ou la mort de Bajazet de Jacques Nicolas Pradon (1644-1689)Primera part: 70 minuts| Pausa de 20 minuts | Segona Part: 80 minuts
La durada del concert és aproximada.#clàssics
Poema
amor
mereix la tarda una daga de foscor, diuen.
pel que sembla, així ha estat sempre.
recorden els vells que la pròrroga ha estat llarga,
però ningú generós sinó ells: les hores.
superada de nou l’absència quotidiana,
rovellarà encara la llum el món.
atònits tots, decidim a tothora indolència,
fins que ens faltin les forces per ajaçar-nos i esperar,
un cos per estimar.
Eduard Escoffet
Menys i tot (LaBreu Edicions, 2017)Comentari
Un pasticcio del Prete Rosso
La producció teatral d’Antonio Vivaldi (1678-1741) és de les més abundants de tot el segle XVIII. Sembla que va escriure més de noranta òperes, tot i que en conservem (íntegrament o parcialment) poc de més de quaranta, a les quals cal afegir els pasticci amb fragments d’òperes pròpies i alienes.
Després de l’etapa que va vincular Vivaldi a l’Ospedale della Pietà, un orfenat venecià per a noies, Vivaldi va emprendre una ingent activitat com a empresari teatral a la Ciutat dels Canals. Els teatres de San Moisè i de Sant’Angelo veurien algunes de les més celebrades òperes del músic, de gran lluïment per als cantants. Ho eren gràcies a l’ús de la coloratura (agilitats) i de salts intervàlics vertiginosos, tot seguint gairebé sempre l’estructura de l’ària da capo, a més de recursos orquestrals com el crescendo.
La fama de Vivaldi, que es va estendre més enllà de la península Itàlica, va arribar a ciutats com Praga i Viena, on el músic va acabar, tanmateix, arruïnat i oblidat de tothom.
Tamerlano com a pasticcio
Coneguda com Il Tamerlano o com Bajazet, Vivaldi la va presentar per al Carnaval de Verona del 1735, tres anys després que el músic s’hagués instal·lat a l’esmentada ciutat, convidat per la seva Acadèmia Filharmònica. En aquella ocasió el músic venecià hi va estrenar La fida ninfa per inaugurar el Teatro Filarmonico de l’esmentada ciutat, que vivia una passió encomanadissa per l’òpera des del 1651.
Il Tamerlano se situa entre L’Olimpiade (1734) i Adelaide, també del 1735. Val a dir que aquell any l’autor de les Quatre estacions també escriuria Griselda i Aristide. Quatre òperes en un mateix any, cosa que potser explicaria el perquè de Tamerlano com a pasticcio. Aquesta denominació (de vegades s’usa el terme paròdia) té origen en el concepte culinari de pastitsio, un pastís de carn i pasta. En òpera, equival a presentar una obra integrada per números musicals de diferents autors, sovint escrits amb anterioritat, tot i que també es troben en la història de l’òpera pasticci escrits a la vegada per diversos compositors.
Independentment de les circumstàncies que van dur Vivaldi a concebre Il Tamerlano com a pasticcio, val a dir que la fórmula era indiferent als espectadors operístics d’aquell temps: l’important no era l’autoria de l’obra (la sacralització del compositor és una invenció del Romanticisme), sinó assistir a un espectacle en què es lluïssin les prime i les seconde donne (sopranos i contralts) i els primi i secondi uomini (castrats), a qui anava destinat un devessall d’àries de lluïment. El XVIII és, com dèiem abans, el gran segle de l’ària da capo, l’inici del bel canto, que permetia (i exigia) improvisacions basades en salts intervàlics, acrobàcies, agilitats i l’arquetipificació d’àries com les de tempesta, les de paragone (comparació), les bucòliques, etc. I Vivaldi, mestre en aquesta tipologia de números musicals, buscava fer negoci amb l’òpera, tot coneixent els gustos del públic a qui presentava els seus títols.
Aquesta seria la raó per la qual, potser per estalviar-se feina en un any d’intensa activitat creativa, va “apropiar-se” legítimament de material aliè i de compositors com Giacomelli, Hasse i Riccardo Broschi, compositor germà de Carlo Broschi, cèlebre castrat conegut arreu d’Europa amb el nom de Farinelli. Il Tamerlano, però, també inclou fragments d’òperes anteriors del mateix Vivaldi, com ara L’Olimpiade, Il Giustino, Semiramide, Teuzzone, Motezuma i Farnace, entre d’altres. Tanmateix, l’obra incorpora igualment música vivaldiana gestada expressament per a l’ocasió: l’obertura (“Sinfonia”), el quartet final del segon acte, el cor conclusiu i els recitatius. L’apropiacionisme propi del pasticcio, però, no feia passar bou per bèstia grossa: quan Vivaldi va presentar l’òpera, va fer constar al llibret i al manuscrit que es tractava d’una òpera amb “musica di autori diversi”. Per cert, el rol d’Asteria va ser escrit per a la contralt Anna Girò (originàriament Giraud), companya, confident, col·laboradora –i sembla que no pas amant– de Vivaldi des del 1726.
El llibret de l’òpera, d’Agostino Piovene, s’havia escrit originàriament per a una òpera de Francesco Gasparini estrenada a Venècia el 1711 i quatre anys més tard a la mateixa ciutat de Verona. I el 1724 serviria de model per al Tamerlano avui més representat, el que va escriure Händel al King’s Theatre de Londres. La temàtica, que també va ser objecte d’òperes de Leo, Porpora o Jommelli, centra la trama en Tamerlà, emperador dels tàrtars enfrontat a Bajazet, sultà turc. Una història procedent de la tragèdia Tamerlan ou la mort de Bajazet (1676) del francès Jacques Nicolas Pradon. La tria en el cas de Vivaldi no era casual, atesa la fascinació que Venècia i les ciutats més o menys veïnes (i Verona n’era una) sentien per les temàtiques orientalitzants. No hem d’oblidar que les primeres rutes que s’obriren a la Xina i a l’Extrem Orient sortiren justament de la Ciutat dels Canals, des de temps de Marco Polo.
Jaume Radigales, crític musical i professor de la Universitat Ramon Llull
Biografies
Biografies
Bruno Tadia, baríton
Nascut a Pavia, és llicenciat en estètica amb distinció acadèmica per la Facultat de Filosofia de la Universitat de Milà. També es graduà en violí al Conservatori de Gènova, sota la direcció de Giulio Franzetti; assistí al Curs de Composició Experimental de Bruno Zanolini al Conservatori de Milà i estudià cant amb Paolo Montarsolo. Va assistir a l’Accademia Rossiniana de Pesaro amb Alberto Zedda, tot debutant a Il viaggio a Reims. A partir d’aleshores ha estat convidat a prestigiosos teatres i festivals d’Itàlia i d’arreu del món, com el Teatro alla Scala, Royal Opera House Covent Garden, Grand Théâtre de Ginebra, Semperoper de Dresden, Deutsche Oper de Berlín, Théâtre du Chatelet i Champs Élysées de París, Theater an der Wien i Gran Teatre del Liceu, tot col·laborant amb els directors Riccardo Muti, Gianluigi Gelmetti, Roberto Abbado, Maurizio Barbacini, Alberto Zedda, Michele Mariotti, Thomas Hengelbrock, Jean-Christophe Spinosi, Ottavio Dantone...
Recentment ha interpretat Bajazet d’Il Tamerlano de Vivaldi amb Ottavio Dantone i l’Accademia Bizantina a Viena; La fedeltà premiata de Haydn a Herne, amb Andreas Spering i la Capella Augustina (obra enregistrada en CD); Jacob Lenz a Torre del Lago; Iphigenie en Thauride a Pavia i de gira; Winterreise a Mòdena i Cremona; La fille du régiment i L’elisir d’amore a Càller, i Don Pasquale a Trieste. També va debutar en el paper de Falstaff a l’Opéra de Montpeller l’any 2021, sota la batuta del mestre Michael Schønwandt, i va ser un dels protagonistes de la Gianni Schicchi-il film de D. Michieletto. També ha cantat, arreu d’Europa, els rols de Schicchi, Figaro, Taddeo, Lord Ruthven i Marcello. És Bajazet en l’enregistrament d’Il Tamerlano de Vivaldi sota la batuta del mestre Ottavio Dantone.
Els seus propers compromisos inclouen actuacions d’Il Tamerlano a Ravenna, Reggio Emília, Mòdena, Piacenza, València, Madrid, Barcelona; Bastarda a Brussel·les; Don Giovanni a Denver; La bohème a Càller, i Madama Butterfly a Tòquio.
El seu repertori comprèn des de l’òpera bufa fins a papers dramàtics de Rossini a Mozart, Donizetti i Puccini, així com el repertori barroc i l’òpera contemporània.
Biografies
©Gildardo Gallo
©Gildardo Gallo
Filippo Mineccia, contratenor
Nascut a Florència, té el reconeixement internacional com un dels més grans especialistes en el repertori de la gloriosa era dels castrats.
De petit va estudiar cant a l’Escola de Música de Fiesole, i ingressà a la seva Coral Polifònica. Després de graduar-se en veu i violoncel al Conservatori de Música Luigi Cherubini de Florència, va estudiar amb Gianni Fabbrini i Donatella Debolini.
Ha interpretat nombrosos papers d’òpera de Händel, incloent-hi el paper principal de Giulio Cesare al Theatre Hagen, i també el de Tolomeo, tant a l’Opéra Royal de Versalles com al Festival de Beaune; Unulfo de Rodelinda al Festival Opera Rara de Cracòvia, i Ottone d’Agrippina al Theater an der Wien, on també ha encarnat el paper principal d’Il Tamerlano de Vivaldi. Per al Festival Händel de Halle, els seus papers inclouen Demetrio de Berenice, Dardano d’Amadigi i el paper principal de Lucio Cornelio Silla.
Ha interpretat Caino de l’oratori Il primo omicido d’A. Scarlatti, al costat de Philippe Jaroussky, al Mozarteum de Salzburg i a l’Opéra de Montpeller; Ottone de L’incornazione di Poppea de Monteverdi, dirigida per Jean-Christophe Spinosi, al Gran Teatre del Liceu i al Teatro Colón de Buenos Aires; Endimione de La Calisto de Cavalli, amb Christophe Rousset, a Estrasburg, i Tamerlano de Bajazet de Gasparini al Festival de l’Òpera Barga. També ha cantat Carmina Burana de Carl Orff, tant a l’Opera de Roma com a l’Arena de Verona.
Molt sol·licitat en música sacra, ha cantat el Magnificat de Bach acompanyat de l’Orquestra Simfònica de la NHK, sota la direcció de Thomas Hengelbrock, al Tokyo NHK Hall, i ha interpretat l’Stabat Mater de Pergolesi i el Dixit Dominus de Händel al costat de Jordi Savall a Corea del Sud.
Ha publicat diversos àlbums en solitari, dedicats a compositors desconeguts, com Attilio Ariosti, Leonardo Vinci, Niccolò Jommelli, Francesco Gasparini i Johann Adolph Hasse. Ha publicat el CD Siface: l’amor castrato (Glossa) i un disc dedicat al compositor napolità Giovanni Paisiello (Pan Classics).
La temporada 2022-23 ha participat com a Titta Castagna de Li zite ’ngalera de L. Vinci en una nova producció d’Andrea Marco-Leo Muscato a La Scala; com a Achille a Finta pazza de Sacrati, amb Leonardo García Alarcón, a Versalles, i com a Ruggiero d’Orlando furioso de Vivaldi, a càrrec de Jean-Christophe Spinosi i Ensemble Matheus, al Théâtre des Champs Élysées de París.
Amb la complicitat d’Ottavio Dantone i la seva Accademia Bizantina, Filippo ha aparegut com a Goffredo de Rinaldo de Händel a l’Opéra de Tours i torna a interpretar el rol de Tamerlano de Bajazet de Vivaldi per al Theater an der Wien, també aquí al Palau i durant una gira per Itàlia.
També ofereix recitals en solitari: Théâtre Sénart amb Stefan Plewniak i l’Orchestre de l’Opéra Royal de Versalles; Festival de Halle acompanyat de The New Baroque Times, i amb Javier Ulisses Illán i el seu Ensemble Neyredas al Teatro Arriaga de Bilbao.
Biografies
©Giulia Papetti
©Giulia Papetti
Delphine Galou, contralt
Va estudiar filosofia a la Sorbona i alhora piano i cant. Es va especialitzar en el repertori barroc, en què ha col·laborat amb els conjunts Balthasar Neumann (Thomas Hengelbrock), I Barocchisti (Diego Fasolis), Accademia Bizantina (Ottavio Dantone), Orquestra Barroca de Venècia (Andrea Marcon), El Complejo Barroco (Alan Curtis), Les Siècles (François-Xavier Roth), Les Arts Florissants (William Christie), Le Concert des Nations (Jordi Savall), Ensemble Matheus (Jean-Christophe Spinosi), Les Musiciens du Louvre (Marc Minkowski), Le Concert d’Astrée (Emmanuelle Haïm), L’Europe Galante (Fabio Biondi) i Les Talens Lyriques (Christophe Rousset).
És convidada habitualment pels teatres internacionals més importants: Théâtre des Champs Élysées, Covent Garden de Londres, La Scala de Milà, Staatsoper de Berlín, Opernhaus de Zúric, Theater an der Wien, Lincoln Center i Carnegie Hall de Nova York, La Monnaie de Brussel·les, Opera d'Amsterdam... I hi ha interpretat papers de Rinaldo, Giulio Cesare, Orlando furioso, Orfeo, Zenobia, Bradamante, etc.
La seva discografia inclou Teuzzone, Orlando i La coronació de Dario de Vivaldi (Naïve), Alcina i Tamerlano de Händel (DVD Alpha), La concordia dei pianeti de Caldara (DGG), Petite Messe solennelle de Rossini (Naïve), Niobe de Steffani (Opus Arte), L’enfant et les sortilèges de Ravel (Naxos), Passió segons sant Joan de Bach (Erato).
El seu recital amb Ottavio Dantone i l’Accademia Bizantina, titulat Agitata (Alpha), va guanyar el prestigiós Premi Gramophone el 2018.
Biografies
©Pia Clodi
©Pia Clodi
Sophie Rennert, mezzosoprano
Nascuda a Àustria, actua habitualment a l’Staatstheater am Gärtnerplatz de Múnic en papers com ara Angelina (La Cenerentola), Cherubino (Le nozze di Figaro), Orlofsky (El ratpenat), Hansel (Hansel und Gretel), Rosina (Il barbiere di Siviglia) i Piacere (Il trionfo del Tempo e del Disinganno). Els seus debuts com a Dorabella (Così fan tutte), Charlote (Werther)i Nicklausse (Les contes d’Hoffmann) van ser els més destacats de la temporada passada.
Com a convidada ha actuat a Berlín amb l’Academy of Ancient Music, a París i Amsterdam amb Les Accents, a Londres novament amb l’Academy of Ancient Music i cada any a Innsbruck amb l’Accademia Bizantina.
Recentment ha interpretat el paper principal de Juditha triumphans de Vivaldi al Festival de Música Antiga d’Innsbruck i ha cantat El paradís i la Peri de Schumann, sota la direcció de Hartmut Haenchen a Utrecht. L’estiu del 2022 va interpretar el personatge de Phèdre d’Hippolyte et Aricie de Rameau, sota la direcció de Bernhard Forck, al Nationaltheater de Mannheim i va ser segona dama de La flauta màgica de Mozart al Festival de Salzburg.
També ha participat als festivals de Bayreuth, Internacional Händel de Göttingen i Neue Oper de Viena. El 2013 va ser membre del Young Singers Project del Festival de Salzburg. I del 2014 al 2016 del conjunt de l’Stadttheater de Berna (Suïssa).
En companyia de cantants com Graham Johnson, Helmut Deutsch, Julius Drake i Joseph Middleton, Sophie Rennert ha ofert recitals a la Schubertiade, Musikverein i Kontzerthaus de Viena, Wigmore Hall, Concertgebouw i Elbphilharmonie.
Ha treballat amb orquestres prestigioses, com la Wiener Philharmoniker, Orquesta Nacional de España, sota la batuta dels directors David Afkham, Ivor Bolton, Semyon Bychkov, Laurence Cummings, Ottavio Dantone, Rubén Dubrovsky, Bernhard Forck, Mirga Gražinytė-Tyla, Martin Haselböck i Philippe Jordan.
Va estudiar al MDW de Viena amb Karlheinz Hanser i Charles Spencer.
Biografies
©Nicola Dal Maso - RibaltaLuce Studio
©Nicola Dal Maso - RibaltaLuce Studio
Marina de Liso, contralt
Està especialitzada i té un gran prestigi en bel canto i música barroca. Va començar els estudis de cant essent molt jove i es va graduar al Conservatori de Rovigo; posteriorment va assistir a la Scuola di Musica de Milà, on va fer un màster de dos anys en cant renaixentista i barroc amb Claudine Ansermet.
Els seus compromisos recents i futurs inclouen, entre d’altres, el paper d’Arsamene de Xerxe, amb el mestre Ottavio Dantone, a Reggio Emília, Mòdena, Piacenza i Ravenna; Zanaida d’Argippo de Vivaldi, amb Europa Galante i Biondi, al Festival de Bremen i a Bad Kissingen; Esperança i missatgera de L’Orfeo, amb Europa Galante, a l’Elbphilharmonie d’Hamburg, Gran Teatre del Liceu, Auditorio Nacional de Madrid i Theater an der Wien; Lucia de La gazza ladra al Theater an der Wien; Maddalena de Linda di Chamounix, Giunone d’Il ritorno d’Ulisse in patria i Gertrude de Roméo et Juliette al Teatro del Maggio Musicale Fiorentino; Edvige de Rodelinda a la Sala de Concerts Txaikovski de Moscou, i àries d’Il Tamerlano de Vivaldi en concert a la Laeiszhalle d’Hamburg.
L’any 2001 va guanyar el concurs Toti Dal Monte i l’any 2002 l’As.Li.Co. de Milà, dos dels concursos de cant més importants d’Itàlia.
Biografies
@Manuela Giusto
@Manuela Giusto
Arianna Vendittelli, soprano
Nascuda a Roma, va mostrar un gran interès per la música des de ben jove. Es va graduar amb les màximes distincions al Conservatori Antonio Buzzolla d’Adria i ha perfeccionat el seu cant amb Mariella Devia.
Va debutar als festivals de Salzburg i Ravenna com a Carmi de la Betulia liberata de Mozart, sota la batuta de Riccardo Muti. Amb aquest últim també va cantar la Missa defunctorum de Paisiello a Salzburg, i el Magnificat de Vivaldi a Lurdes i Loreto. Va debutar a l’Innsbrucker Festwochen der Alten Musik amb l’estrena mundial de Nozze in sogno de Cesti, dirigida per Enrico Onofri i Alessio Pizzech.
Va interpreter la Susanna de Le nozze di Figaro i Donna Elvira de Don Giovanni en la trilogia Mozart-Da Ponte que Marc Minkowski i Ivan Alexandre van presentar la temporada 2021-22 al Liceu, Opéra Nacional de Bordeus i Opéra Royal de Versalles.
Amb Alessandro De Marchi va oferir un recital amb obres de Mozart al Prinzregententheater de Munic i va encarnar el paper d’Eurydice d’Orphée et Eurydice de Gluck al Festival de Tardor de Baden-Baden.
Reconeguda en el repertori barroc, ha interpretat rols com ara Salomé de San Giovanni Battista de Stradella a Praga amb Vacláv Luks i a Innsbruck amb Alessandro De Marchi, on també va cantar el paper principal d’Idalma de Bernardo Pasquini. Va donar vida a Amanzio d’Il Giustino de Vivaldi, dirigit per Ottavio Dantone, a Bucarest i Lausana; el paper principal de Semele de Hasse, tant al Theater an der Wien com al Wigmore Hall; Minerva d’Il ritorno d’Ulisse in patria de Monteverdi en una producció d’Ottavio Dantone i Robert Carsen a Florència; l’Ange de Conversione di San Guglielmo d’Aquitania de Pergolesi, amb Les Talens Lyriques i Christophe Rousset, al Festival Pergolesi de Spontini. Va interpretar també Angelica a la raresa Il palazzo incantato de Luigi Rossi, amb Leonardo García Alarcón a Dijon, Nancy i Versalles.
Sota la direcció d’Ottavio Dantone, ha actuat en el paper principal de Serse de Händel en diversos teatres italians i a Beaune, on també ha interpretat el rol de Sesto de Giulio Cesare, o Armida de Rinaldo, al costat d’Andrea Marcon a l’Opéra de Lausana.
El seu recent àlbum en solitari dedicat a les Cantates de Vivaldi per a soprano, publicat a l’edició Naïve Vivaldi, va ser lloat com “cinc àlbums de música clàssica per escoltar ara mateix” pel «New York Times». Encara per a l’edició Vivaldi, ha gravat Il Tamerlano amb Ottavio Dantone i la seva Accademia Bizantina.
La temporada 2022-23, forma equip amb Ottavio Dantone i Accademia Bizantina per interpretar Armida de Rinaldo de Händel a l’Opéra de Tours i fa la gira amb Il Tamerlano de Vivaldi, al Theater an der Wien, al Palau de la Música Catalana i durant una gira per Itàlia. Aquest proper mes de juny interpretarà el paper principal de l’Orfeo de Sartorio a l’Opéra de Montpeller.
Biografies
©Jonathan Revelo i Fabio Giannasi
©Jonathan Revelo i Fabio Giannasi
Accademia Bizantina
Fundada a Ravenna el 1984, la música de l’Accademia Bizantina (AB) parteix de l’origen de les regles de l’estil del Barroc: les investiga sense afegir-hi ni eliminar-ne res ni transformar-les, tot recolzant-se en els sons dels instruments antics. Aquest mètode interpretatiu distintiu va començar a l’AB el 1996 amb l’arribada del director Ottavio Dantone, un profund coneixedor dels codis expressius de l’estil barroc, fet que ha permès a la formació convertir-se en una orquestra preparada per acarar qualsevol repertori. Ser capaços de tornar al públic l’autèntica intenció del compositor és un valor incalculable que ha comportat a l’AB reconeixements i col·laboracions internacionals.
Cada actuació de l’Accademia Bizantina, que des del 2011 també incorpora el carismàtic concertino Alessandro Tampieri, és un viatge inesperat en el temps, un equilibri inimitable de tècnica, destresa, rigor, cultura interpretativa, intuïció i precisió estilística.
Des del 2013, pot anomenar com a llar la ciutat de Bagnacavallo, on l’orquestra té la seu operativa i el Teatro Goldoni de la qual és escenari de nombrosos enregistraments i esdeveniments.
L’Accademia Bizantina ha enregistrat per a Decca, Harmonia Mundi, Deutsche Grammophon, Naïve, Alpha, Onyx i HDB Sonus.
Ha rebut premis prestigiosos, com el Diapason d’Or, Midem, Choc du Classique, Opus Klassik, Gramy Music, Critics’ Abbiati Award i Gramophone.
El 2021 va ser qualificada com la primera orquestra d’Europa i la segona del món als Gramophone Awards. Des del 2024 és orquestra resident a l’Innsbrucker Festwochen der Alten Musik, on continua i aprofundeix la seva exploració del repertori barroc.
L’Accademia Bizantina ha actuat als teatres i festivals més prestigiosos del món: Carnegie Hall i Lincoln Center (Nova York), Wigmore Hall i Barbican Centre (Londres), Théâtre des Champs Élysées (París) i Opéra Royal (Versalles), Concertgebouw d’Amsterdam, Bozar (Brussel·les), Pierre Boulez Saal (Berlín), Kölner Philharmonie, Elbphilharmonie d’Hamburg, NCPA de Pequín, Concert Hall de Xangai, Walt Disney Hall (Los Angeles), Theater an der Wien, CNDM de Madrid i Auditorium Parco della Musica de Roma.
Amb la col·laboració de:
An aquesta producció, l'Accademia Bizantina està formada per:
Concertino - Alessandro Tampieri
Violins I - Lisa Ferguson, Maria Grokhotova, Paolo Zinzani
Violins II - Ana Liz Ojeda, Mauro Massa, Heriberto Delgado, Lavinia Soncini
Violes - Marco Massera, Alice Bisanti
Violoncels - Emmanuel Jacques, Paolo Ballanti
Contrabaixos - Nicola Dal Maso, Giovanni Valgimigli
Arxillaüt - Tiziano Bagnati
Clavicèmbal - Stefano Demicheli
Oboès i flautes - Elisabeth Baumer, Rei Ishizaka
Fagot - Alessandro Nasello
Trompes - Simone Amelli, Manolo Nardi
Timpani - Danilo Grassi
Saltiri - Margit ÜbellackerBiografies
©Jonathan Revelo i Fabio Giannasi
©Jonathan Revelo i Fabio Giannasi
Ottavio Dantone, director
Després de graduar-se en orgue i clavecí pel Conservatori G. Verdi de Milà, ja de ben jove va començar la seva carrera de concerts, tot captant l’atenció dels crítics com un dels clavicembal·listes més experimentats i talentosos de la seva generació.
El 1985 va aconseguir el premi de baix continu al Concurs Internacional de París i el 1986 va ser guardonat al Concurs Internacional de Bruges.
Profund coneixedor de la pràctica interpretativa de l’estil barroc, des del 1996 és el director musical de l’Accademia Bizantina de Ravenna, amb la qual col·labora des del 1989. Sota la seva direcció, l’Accademia es va establir en ben pocs anys com una de les formacions de música barroca amb instruments antics més conegudes i acreditades del panorama internacional.
Els darrers vint anys Ottavio Dantone ha sumat gradualment a la seva activitat com a solista i líder de grups de cambra, la de director, en què ha ampliat el seu repertori al període clàssic i romàntic.
La seva carrera el va dur més endavant a combinar el redescobriment de títols moderns menys habituals o com a estrena als festivals i teatres més importants d’arreu, com ara Teatro alla Scala de Milà, Festival d’Òpera de Glyndebourne, Teatro Real de Madrid, Opéra Royal de Versalles, Opernhaus de Zúric o Proms de Londres.
Ha enregistrat, com a solista i com a director, per a les companyies discogràfiques més importants: Decca, Deutsche Grammophon, Naïve i Harmonia Mundi, amb les quals ha obtingut premis prestigiosos i el reconeixement de la crítica internacional.
Des del 2024 és el director musical de l’Innsbrucker Festwochen der Alten Musik.
També et pot interessar...
Palau Grans Veus
Dimarts, 06.06.23 – 20 h
Sala de ConcertsEden
Joyce DiDonato, mezzosoprano
Il Pomo d’Oro
Maxim Emelyanychev, directorC. Ives: The unanswered question
R. Portman: The first morning of the world
G. Mahler: “Ich atmet’ einen linden Duft!”; “Ich bin der Welt abhanden gekommen”
B. Marini:“Con le stelle in Ciel che mai”
J. Mysliveček:“Toglierò le sponde al mare”, d’Adamo ed Eva
A. Copland: “Nature, the gentlest mother”
G. Valentini: Sonata enharmonica
F. Cavalli: “Piante ombrose”, de La Calisto
Ch. W. Gluck: “Danza degli spettri e delle furie”, d’Orfeo ed Euridice; “Misera, dove son!… Ah! non son io che parlo”, d’Ezio
G. F. Händel: “As with rosy steps the morn”, de Theodora; “Frondi tenere e belle… Ombra mai fu”, de Serse
R. Wagner: “Schmerzen”Preus: de 30 a 60 €
Accademia Bizantina & Dantone
–Il Tamerlano de VivaldiPalau Grans Veus
Dimarts, 30 de maig de 2023 – 19 h
Sala de Concerts
Compromís amb el medi ambient:
Amb la col·laboració de:
Membre de:
Programa
Bruno Taddia, baríton – Bajazet
Filippo Mineccia, contratenor – Tamerlano
Delphine Galou, mezzosoprano – Asteria
Sophie Rennert, mezzosoprano – Irene
Marina de Liso, mezzosoprano – Andronico
Arianna Vendittelli, soprano – Idaspe
Accademia Bizantina
Ottavio Dantone, directorAntonio Vivaldi (1678-1741)
Il Tamerlano o Bajazet (versió de concert)
Òpera –o dramma per musica– en tres actes, amb llibret d’Agostino Piovene (1671-1721) basat en la tragèdia Tamerlan ou la mort de Bajazet de Jacques Nicolas Pradon (1644-1689)Primera part: 70 minuts| Pausa de 20 minuts | Segona Part: 80 minuts
La durada del concert és aproximada.#clàssics
Poema
amor
mereix la tarda una daga de foscor, diuen.
pel que sembla, així ha estat sempre.
recorden els vells que la pròrroga ha estat llarga,
però ningú generós sinó ells: les hores.
superada de nou l’absència quotidiana,
rovellarà encara la llum el món.
atònits tots, decidim a tothora indolència,
fins que ens faltin les forces per ajaçar-nos i esperar,
un cos per estimar.
Eduard Escoffet
Menys i tot (LaBreu Edicions, 2017)Comentari
Un pasticcio del Prete Rosso
La producció teatral d’Antonio Vivaldi (1678-1741) és de les més abundants de tot el segle XVIII. Sembla que va escriure més de noranta òperes, tot i que en conservem (íntegrament o parcialment) poc de més de quaranta, a les quals cal afegir els pasticci amb fragments d’òperes pròpies i alienes.
Després de l’etapa que va vincular Vivaldi a l’Ospedale della Pietà, un orfenat venecià per a noies, Vivaldi va emprendre una ingent activitat com a empresari teatral a la Ciutat dels Canals. Els teatres de San Moisè i de Sant’Angelo veurien algunes de les més celebrades òperes del músic, de gran lluïment per als cantants. Ho eren gràcies a l’ús de la coloratura (agilitats) i de salts intervàlics vertiginosos, tot seguint gairebé sempre l’estructura de l’ària da capo, a més de recursos orquestrals com el crescendo.
La fama de Vivaldi, que es va estendre més enllà de la península Itàlica, va arribar a ciutats com Praga i Viena, on el músic va acabar, tanmateix, arruïnat i oblidat de tothom.
Tamerlano com a pasticcio
Coneguda com Il Tamerlano o com Bajazet, Vivaldi la va presentar per al Carnaval de Verona del 1735, tres anys després que el músic s’hagués instal·lat a l’esmentada ciutat, convidat per la seva Acadèmia Filharmònica. En aquella ocasió el músic venecià hi va estrenar La fida ninfa per inaugurar el Teatro Filarmonico de l’esmentada ciutat, que vivia una passió encomanadissa per l’òpera des del 1651.
Il Tamerlano se situa entre L’Olimpiade (1734) i Adelaide, també del 1735. Val a dir que aquell any l’autor de les Quatre estacions també escriuria Griselda i Aristide. Quatre òperes en un mateix any, cosa que potser explicaria el perquè de Tamerlano com a pasticcio. Aquesta denominació (de vegades s’usa el terme paròdia) té origen en el concepte culinari de pastitsio, un pastís de carn i pasta. En òpera, equival a presentar una obra integrada per números musicals de diferents autors, sovint escrits amb anterioritat, tot i que també es troben en la història de l’òpera pasticci escrits a la vegada per diversos compositors.
Independentment de les circumstàncies que van dur Vivaldi a concebre Il Tamerlano com a pasticcio, val a dir que la fórmula era indiferent als espectadors operístics d’aquell temps: l’important no era l’autoria de l’obra (la sacralització del compositor és una invenció del Romanticisme), sinó assistir a un espectacle en què es lluïssin les prime i les seconde donne (sopranos i contralts) i els primi i secondi uomini (castrats), a qui anava destinat un devessall d’àries de lluïment. El XVIII és, com dèiem abans, el gran segle de l’ària da capo, l’inici del bel canto, que permetia (i exigia) improvisacions basades en salts intervàlics, acrobàcies, agilitats i l’arquetipificació d’àries com les de tempesta, les de paragone (comparació), les bucòliques, etc. I Vivaldi, mestre en aquesta tipologia de números musicals, buscava fer negoci amb l’òpera, tot coneixent els gustos del públic a qui presentava els seus títols.
Aquesta seria la raó per la qual, potser per estalviar-se feina en un any d’intensa activitat creativa, va “apropiar-se” legítimament de material aliè i de compositors com Giacomelli, Hasse i Riccardo Broschi, compositor germà de Carlo Broschi, cèlebre castrat conegut arreu d’Europa amb el nom de Farinelli. Il Tamerlano, però, també inclou fragments d’òperes anteriors del mateix Vivaldi, com ara L’Olimpiade, Il Giustino, Semiramide, Teuzzone, Motezuma i Farnace, entre d’altres. Tanmateix, l’obra incorpora igualment música vivaldiana gestada expressament per a l’ocasió: l’obertura (“Sinfonia”), el quartet final del segon acte, el cor conclusiu i els recitatius. L’apropiacionisme propi del pasticcio, però, no feia passar bou per bèstia grossa: quan Vivaldi va presentar l’òpera, va fer constar al llibret i al manuscrit que es tractava d’una òpera amb “musica di autori diversi”. Per cert, el rol d’Asteria va ser escrit per a la contralt Anna Girò (originàriament Giraud), companya, confident, col·laboradora –i sembla que no pas amant– de Vivaldi des del 1726.
El llibret de l’òpera, d’Agostino Piovene, s’havia escrit originàriament per a una òpera de Francesco Gasparini estrenada a Venècia el 1711 i quatre anys més tard a la mateixa ciutat de Verona. I el 1724 serviria de model per al Tamerlano avui més representat, el que va escriure Händel al King’s Theatre de Londres. La temàtica, que també va ser objecte d’òperes de Leo, Porpora o Jommelli, centra la trama en Tamerlà, emperador dels tàrtars enfrontat a Bajazet, sultà turc. Una història procedent de la tragèdia Tamerlan ou la mort de Bajazet (1676) del francès Jacques Nicolas Pradon. La tria en el cas de Vivaldi no era casual, atesa la fascinació que Venècia i les ciutats més o menys veïnes (i Verona n’era una) sentien per les temàtiques orientalitzants. No hem d’oblidar que les primeres rutes que s’obriren a la Xina i a l’Extrem Orient sortiren justament de la Ciutat dels Canals, des de temps de Marco Polo.
Jaume Radigales, crític musical i professor de la Universitat Ramon Llull
Biografies
Bruno Tadia, baríton
Nascut a Pavia, és llicenciat en estètica amb distinció acadèmica per la Facultat de Filosofia de la Universitat de Milà. També es graduà en violí al Conservatori de Gènova, sota la direcció de Giulio Franzetti; assistí al Curs de Composició Experimental de Bruno Zanolini al Conservatori de Milà i estudià cant amb Paolo Montarsolo. Va assistir a l’Accademia Rossiniana de Pesaro amb Alberto Zedda, tot debutant a Il viaggio a Reims. A partir d’aleshores ha estat convidat a prestigiosos teatres i festivals d’Itàlia i d’arreu del món, com el Teatro alla Scala, Royal Opera House Covent Garden, Grand Théâtre de Ginebra, Semperoper de Dresden, Deutsche Oper de Berlín, Théâtre du Chatelet i Champs Élysées de París, Theater an der Wien i Gran Teatre del Liceu, tot col·laborant amb els directors Riccardo Muti, Gianluigi Gelmetti, Roberto Abbado, Maurizio Barbacini, Alberto Zedda, Michele Mariotti, Thomas Hengelbrock, Jean-Christophe Spinosi, Ottavio Dantone...
Recentment ha interpretat Bajazet d’Il Tamerlano de Vivaldi amb Ottavio Dantone i l’Accademia Bizantina a Viena; La fedeltà premiata de Haydn a Herne, amb Andreas Spering i la Capella Augustina (obra enregistrada en CD); Jacob Lenz a Torre del Lago; Iphigenie en Thauride a Pavia i de gira; Winterreise a Mòdena i Cremona; La fille du régiment i L’elisir d’amore a Càller, i Don Pasquale a Trieste. També va debutar en el paper de Falstaff a l’Opéra de Montpeller l’any 2021, sota la batuta del mestre Michael Schønwandt, i va ser un dels protagonistes de la Gianni Schicchi-il film de D. Michieletto. També ha cantat, arreu d’Europa, els rols de Schicchi, Figaro, Taddeo, Lord Ruthven i Marcello. És Bajazet en l’enregistrament d’Il Tamerlano de Vivaldi sota la batuta del mestre Ottavio Dantone.
Els seus propers compromisos inclouen actuacions d’Il Tamerlano a Ravenna, Reggio Emília, Mòdena, Piacenza, València, Madrid, Barcelona; Bastarda a Brussel·les; Don Giovanni a Denver; La bohème a Càller, i Madama Butterfly a Tòquio.
El seu repertori comprèn des de l’òpera bufa fins a papers dramàtics de Rossini a Mozart, Donizetti i Puccini, així com el repertori barroc i l’òpera contemporània.
Filippo Mineccia, contratenor
©Gildardo Gallo
Nascut a Florència, té el reconeixement internacional com un dels més grans especialistes en el repertori de la gloriosa era dels castrats.
De petit va estudiar cant a l’Escola de Música de Fiesole, i ingressà a la seva Coral Polifònica. Després de graduar-se en veu i violoncel al Conservatori de Música Luigi Cherubini de Florència, va estudiar amb Gianni Fabbrini i Donatella Debolini.
Ha interpretat nombrosos papers d’òpera de Händel, incloent-hi el paper principal de Giulio Cesare al Theatre Hagen, i també el de Tolomeo, tant a l’Opéra Royal de Versalles com al Festival de Beaune; Unulfo de Rodelinda al Festival Opera Rara de Cracòvia, i Ottone d’Agrippina al Theater an der Wien, on també ha encarnat el paper principal d’Il Tamerlano de Vivaldi. Per al Festival Händel de Halle, els seus papers inclouen Demetrio de Berenice, Dardano d’Amadigi i el paper principal de Lucio Cornelio Silla.
Ha interpretat Caino de l’oratori Il primo omicido d’A. Scarlatti, al costat de Philippe Jaroussky, al Mozarteum de Salzburg i a l’Opéra de Montpeller; Ottone de L’incornazione di Poppea de Monteverdi, dirigida per Jean-Christophe Spinosi, al Gran Teatre del Liceu i al Teatro Colón de Buenos Aires; Endimione de La Calisto de Cavalli, amb Christophe Rousset, a Estrasburg, i Tamerlano de Bajazet de Gasparini al Festival de l’Òpera Barga. També ha cantat Carmina Burana de Carl Orff, tant a l’Opera de Roma com a l’Arena de Verona.
Molt sol·licitat en música sacra, ha cantat el Magnificat de Bach acompanyat de l’Orquestra Simfònica de la NHK, sota la direcció de Thomas Hengelbrock, al Tokyo NHK Hall, i ha interpretat l’Stabat Mater de Pergolesi i el Dixit Dominus de Händel al costat de Jordi Savall a Corea del Sud.
Ha publicat diversos àlbums en solitari, dedicats a compositors desconeguts, com Attilio Ariosti, Leonardo Vinci, Niccolò Jommelli, Francesco Gasparini i Johann Adolph Hasse. Ha publicat el CD Siface: l’amor castrato (Glossa) i un disc dedicat al compositor napolità Giovanni Paisiello (Pan Classics).
La temporada 2022-23 ha participat com a Titta Castagna de Li zite ’ngalera de L. Vinci en una nova producció d’Andrea Marco-Leo Muscato a La Scala; com a Achille a Finta pazza de Sacrati, amb Leonardo García Alarcón, a Versalles, i com a Ruggiero d’Orlando furioso de Vivaldi, a càrrec de Jean-Christophe Spinosi i Ensemble Matheus, al Théâtre des Champs Élysées de París.
Amb la complicitat d’Ottavio Dantone i la seva Accademia Bizantina, Filippo ha aparegut com a Goffredo de Rinaldo de Händel a l’Opéra de Tours i torna a interpretar el rol de Tamerlano de Bajazet de Vivaldi per al Theater an der Wien, també aquí al Palau i durant una gira per Itàlia.
També ofereix recitals en solitari: Théâtre Sénart amb Stefan Plewniak i l’Orchestre de l’Opéra Royal de Versalles; Festival de Halle acompanyat de The New Baroque Times, i amb Javier Ulisses Illán i el seu Ensemble Neyredas al Teatro Arriaga de Bilbao.
Delphine Galou, contralt
©Giulia Papetti
Va estudiar filosofia a la Sorbona i alhora piano i cant. Es va especialitzar en el repertori barroc, en què ha col·laborat amb els conjunts Balthasar Neumann (Thomas Hengelbrock), I Barocchisti (Diego Fasolis), Accademia Bizantina (Ottavio Dantone), Orquestra Barroca de Venècia (Andrea Marcon), El Complejo Barroco (Alan Curtis), Les Siècles (François-Xavier Roth), Les Arts Florissants (William Christie), Le Concert des Nations (Jordi Savall), Ensemble Matheus (Jean-Christophe Spinosi), Les Musiciens du Louvre (Marc Minkowski), Le Concert d’Astrée (Emmanuelle Haïm), L’Europe Galante (Fabio Biondi) i Les Talens Lyriques (Christophe Rousset).
És convidada habitualment pels teatres internacionals més importants: Théâtre des Champs Élysées, Covent Garden de Londres, La Scala de Milà, Staatsoper de Berlín, Opernhaus de Zúric, Theater an der Wien, Lincoln Center i Carnegie Hall de Nova York, La Monnaie de Brussel·les, Opera d'Amsterdam... I hi ha interpretat papers de Rinaldo, Giulio Cesare, Orlando furioso, Orfeo, Zenobia, Bradamante, etc.
La seva discografia inclou Teuzzone, Orlando i La coronació de Dario de Vivaldi (Naïve), Alcina i Tamerlano de Händel (DVD Alpha), La concordia dei pianeti de Caldara (DGG), Petite Messe solennelle de Rossini (Naïve), Niobe de Steffani (Opus Arte), L’enfant et les sortilèges de Ravel (Naxos), Passió segons sant Joan de Bach (Erato).
El seu recital amb Ottavio Dantone i l’Accademia Bizantina, titulat Agitata (Alpha), va guanyar el prestigiós Premi Gramophone el 2018.
Sophie Rennert, mezzosoprano
©Pia Clodi
Nascuda a Àustria, actua habitualment a l’Staatstheater am Gärtnerplatz de Múnic en papers com ara Angelina (La Cenerentola), Cherubino (Le nozze di Figaro), Orlofsky (El ratpenat), Hansel (Hansel und Gretel), Rosina (Il barbiere di Siviglia) i Piacere (Il trionfo del Tempo e del Disinganno). Els seus debuts com a Dorabella (Così fan tutte), Charlote (Werther)i Nicklausse (Les contes d’Hoffmann) van ser els més destacats de la temporada passada.
Com a convidada ha actuat a Berlín amb l’Academy of Ancient Music, a París i Amsterdam amb Les Accents, a Londres novament amb l’Academy of Ancient Music i cada any a Innsbruck amb l’Accademia Bizantina.
Recentment ha interpretat el paper principal de Juditha triumphans de Vivaldi al Festival de Música Antiga d’Innsbruck i ha cantat El paradís i la Peri de Schumann, sota la direcció de Hartmut Haenchen a Utrecht. L’estiu del 2022 va interpretar el personatge de Phèdre d’Hippolyte et Aricie de Rameau, sota la direcció de Bernhard Forck, al Nationaltheater de Mannheim i va ser segona dama de La flauta màgica de Mozart al Festival de Salzburg.
També ha participat als festivals de Bayreuth, Internacional Händel de Göttingen i Neue Oper de Viena. El 2013 va ser membre del Young Singers Project del Festival de Salzburg. I del 2014 al 2016 del conjunt de l’Stadttheater de Berna (Suïssa).
En companyia de cantants com Graham Johnson, Helmut Deutsch, Julius Drake i Joseph Middleton, Sophie Rennert ha ofert recitals a la Schubertiade, Musikverein i Kontzerthaus de Viena, Wigmore Hall, Concertgebouw i Elbphilharmonie.
Ha treballat amb orquestres prestigioses, com la Wiener Philharmoniker, Orquesta Nacional de España, sota la batuta dels directors David Afkham, Ivor Bolton, Semyon Bychkov, Laurence Cummings, Ottavio Dantone, Rubén Dubrovsky, Bernhard Forck, Mirga Gražinytė-Tyla, Martin Haselböck i Philippe Jordan.
Va estudiar al MDW de Viena amb Karlheinz Hanser i Charles Spencer.
Marina de Liso, contralt
©Nicola Dal Maso - RibaltaLuce Studio
Està especialitzada i té un gran prestigi en bel canto i música barroca. Va començar els estudis de cant essent molt jove i es va graduar al Conservatori de Rovigo; posteriorment va assistir a la Scuola di Musica de Milà, on va fer un màster de dos anys en cant renaixentista i barroc amb Claudine Ansermet.
Els seus compromisos recents i futurs inclouen, entre d’altres, el paper d’Arsamene de Xerxe, amb el mestre Ottavio Dantone, a Reggio Emília, Mòdena, Piacenza i Ravenna; Zanaida d’Argippo de Vivaldi, amb Europa Galante i Biondi, al Festival de Bremen i a Bad Kissingen; Esperança i missatgera de L’Orfeo, amb Europa Galante, a l’Elbphilharmonie d’Hamburg, Gran Teatre del Liceu, Auditorio Nacional de Madrid i Theater an der Wien; Lucia de La gazza ladra al Theater an der Wien; Maddalena de Linda di Chamounix, Giunone d’Il ritorno d’Ulisse in patria i Gertrude de Roméo et Juliette al Teatro del Maggio Musicale Fiorentino; Edvige de Rodelinda a la Sala de Concerts Txaikovski de Moscou, i àries d’Il Tamerlano de Vivaldi en concert a la Laeiszhalle d’Hamburg.
L’any 2001 va guanyar el concurs Toti Dal Monte i l’any 2002 l’As.Li.Co. de Milà, dos dels concursos de cant més importants d’Itàlia.
Arianna Vendittelli, soprano
@Manuela Giusto
Nascuda a Roma, va mostrar un gran interès per la música des de ben jove. Es va graduar amb les màximes distincions al Conservatori Antonio Buzzolla d’Adria i ha perfeccionat el seu cant amb Mariella Devia.
Va debutar als festivals de Salzburg i Ravenna com a Carmi de la Betulia liberata de Mozart, sota la batuta de Riccardo Muti. Amb aquest últim també va cantar la Missa defunctorum de Paisiello a Salzburg, i el Magnificat de Vivaldi a Lurdes i Loreto. Va debutar a l’Innsbrucker Festwochen der Alten Musik amb l’estrena mundial de Nozze in sogno de Cesti, dirigida per Enrico Onofri i Alessio Pizzech.
Va interpreter la Susanna de Le nozze di Figaro i Donna Elvira de Don Giovanni en la trilogia Mozart-Da Ponte que Marc Minkowski i Ivan Alexandre van presentar la temporada 2021-22 al Liceu, Opéra Nacional de Bordeus i Opéra Royal de Versalles.
Amb Alessandro De Marchi va oferir un recital amb obres de Mozart al Prinzregententheater de Munic i va encarnar el paper d’Eurydice d’Orphée et Eurydice de Gluck al Festival de Tardor de Baden-Baden.
Reconeguda en el repertori barroc, ha interpretat rols com ara Salomé de San Giovanni Battista de Stradella a Praga amb Vacláv Luks i a Innsbruck amb Alessandro De Marchi, on també va cantar el paper principal d’Idalma de Bernardo Pasquini. Va donar vida a Amanzio d’Il Giustino de Vivaldi, dirigit per Ottavio Dantone, a Bucarest i Lausana; el paper principal de Semele de Hasse, tant al Theater an der Wien com al Wigmore Hall; Minerva d’Il ritorno d’Ulisse in patria de Monteverdi en una producció d’Ottavio Dantone i Robert Carsen a Florència; l’Ange de Conversione di San Guglielmo d’Aquitania de Pergolesi, amb Les Talens Lyriques i Christophe Rousset, al Festival Pergolesi de Spontini. Va interpretar també Angelica a la raresa Il palazzo incantato de Luigi Rossi, amb Leonardo García Alarcón a Dijon, Nancy i Versalles.
Sota la direcció d’Ottavio Dantone, ha actuat en el paper principal de Serse de Händel en diversos teatres italians i a Beaune, on també ha interpretat el rol de Sesto de Giulio Cesare, o Armida de Rinaldo, al costat d’Andrea Marcon a l’Opéra de Lausana.
El seu recent àlbum en solitari dedicat a les Cantates de Vivaldi per a soprano, publicat a l’edició Naïve Vivaldi, va ser lloat com “cinc àlbums de música clàssica per escoltar ara mateix” pel «New York Times». Encara per a l’edició Vivaldi, ha gravat Il Tamerlano amb Ottavio Dantone i la seva Accademia Bizantina.
La temporada 2022-23, forma equip amb Ottavio Dantone i Accademia Bizantina per interpretar Armida de Rinaldo de Händel a l’Opéra de Tours i fa la gira amb Il Tamerlano de Vivaldi, al Theater an der Wien, al Palau de la Música Catalana i durant una gira per Itàlia. Aquest proper mes de juny interpretarà el paper principal de l’Orfeo de Sartorio a l’Opéra de Montpeller.
Accademia Bizantina
©Jonathan Revelo i Fabio Giannasi
Fundada a Ravenna el 1984, la música de l’Accademia Bizantina (AB) parteix de l’origen de les regles de l’estil del Barroc: les investiga sense afegir-hi ni eliminar-ne res ni transformar-les, tot recolzant-se en els sons dels instruments antics. Aquest mètode interpretatiu distintiu va començar a l’AB el 1996 amb l’arribada del director Ottavio Dantone, un profund coneixedor dels codis expressius de l’estil barroc, fet que ha permès a la formació convertir-se en una orquestra preparada per acarar qualsevol repertori. Ser capaços de tornar al públic l’autèntica intenció del compositor és un valor incalculable que ha comportat a l’AB reconeixements i col·laboracions internacionals.
Cada actuació de l’Accademia Bizantina, que des del 2011 també incorpora el carismàtic concertino Alessandro Tampieri, és un viatge inesperat en el temps, un equilibri inimitable de tècnica, destresa, rigor, cultura interpretativa, intuïció i precisió estilística.
Des del 2013, pot anomenar com a llar la ciutat de Bagnacavallo, on l’orquestra té la seu operativa i el Teatro Goldoni de la qual és escenari de nombrosos enregistraments i esdeveniments.
L’Accademia Bizantina ha enregistrat per a Decca, Harmonia Mundi, Deutsche Grammophon, Naïve, Alpha, Onyx i HDB Sonus.
Ha rebut premis prestigiosos, com el Diapason d’Or, Midem, Choc du Classique, Opus Klassik, Gramy Music, Critics’ Abbiati Award i Gramophone.
El 2021 va ser qualificada com la primera orquestra d’Europa i la segona del món als Gramophone Awards. Des del 2024 és orquestra resident a l’Innsbrucker Festwochen der Alten Musik, on continua i aprofundeix la seva exploració del repertori barroc.
L’Accademia Bizantina ha actuat als teatres i festivals més prestigiosos del món: Carnegie Hall i Lincoln Center (Nova York), Wigmore Hall i Barbican Centre (Londres), Théâtre des Champs Élysées (París) i Opéra Royal (Versalles), Concertgebouw d’Amsterdam, Bozar (Brussel·les), Pierre Boulez Saal (Berlín), Kölner Philharmonie, Elbphilharmonie d’Hamburg, NCPA de Pequín, Concert Hall de Xangai, Walt Disney Hall (Los Angeles), Theater an der Wien, CNDM de Madrid i Auditorium Parco della Musica de Roma.
Amb la col·laboració de:
An aquesta producció, l'Accademia Bizantina està formada per:
Concertino - Alessandro Tampieri
Violins I - Lisa Ferguson, Maria Grokhotova, Paolo Zinzani
Violins II - Ana Liz Ojeda, Mauro Massa, Heriberto Delgado, Lavinia Soncini
Violes - Marco Massera, Alice Bisanti
Violoncels - Emmanuel Jacques, Paolo Ballanti
Contrabaixos - Nicola Dal Maso, Giovanni Valgimigli
Arxillaüt - Tiziano Bagnati
Clavicèmbal - Stefano Demicheli
Oboès i flautes - Elisabeth Baumer, Rei Ishizaka
Fagot - Alessandro Nasello
Trompes - Simone Amelli, Manolo Nardi
Timpani - Danilo Grassi
Saltiri - Margit ÜbellackerOttavio Dantone, director
©Jonathan Revelo i Fabio Giannasi
Després de graduar-se en orgue i clavecí pel Conservatori G. Verdi de Milà, ja de ben jove va començar la seva carrera de concerts, tot captant l’atenció dels crítics com un dels clavicembal·listes més experimentats i talentosos de la seva generació.
El 1985 va aconseguir el premi de baix continu al Concurs Internacional de París i el 1986 va ser guardonat al Concurs Internacional de Bruges.
Profund coneixedor de la pràctica interpretativa de l’estil barroc, des del 1996 és el director musical de l’Accademia Bizantina de Ravenna, amb la qual col·labora des del 1989. Sota la seva direcció, l’Accademia es va establir en ben pocs anys com una de les formacions de música barroca amb instruments antics més conegudes i acreditades del panorama internacional.
Els darrers vint anys Ottavio Dantone ha sumat gradualment a la seva activitat com a solista i líder de grups de cambra, la de director, en què ha ampliat el seu repertori al període clàssic i romàntic.
La seva carrera el va dur més endavant a combinar el redescobriment de títols moderns menys habituals o com a estrena als festivals i teatres més importants d’arreu, com ara Teatro alla Scala de Milà, Festival d’Òpera de Glyndebourne, Teatro Real de Madrid, Opéra Royal de Versalles, Opernhaus de Zúric o Proms de Londres.
Ha enregistrat, com a solista i com a director, per a les companyies discogràfiques més importants: Decca, Deutsche Grammophon, Naïve i Harmonia Mundi, amb les quals ha obtingut premis prestigiosos i el reconeixement de la crítica internacional.
Des del 2024 és el director musical de l’Innsbrucker Festwochen der Alten Musik.
També et pot interessar...
Palau Grans Veus
Dimarts, 06.06.23 – 20 h
Sala de ConcertsEden
Joyce DiDonato, mezzosoprano
Il Pomo d’Oro
Maxim Emelyanychev, directorC. Ives: The unanswered question
R. Portman: The first morning of the world
G. Mahler: “Ich atmet’ einen linden Duft!”; “Ich bin der Welt abhanden gekommen”
B. Marini:“Con le stelle in Ciel che mai”
J. Mysliveček:“Toglierò le sponde al mare”, d’Adamo ed Eva
A. Copland: “Nature, the gentlest mother”
G. Valentini: Sonata enharmonica
F. Cavalli: “Piante ombrose”, de La Calisto
Ch. W. Gluck: “Danza degli spettri e delle furie”, d’Orfeo ed Euridice; “Misera, dove son!… Ah! non son io che parlo”, d’Ezio
G. F. Händel: “As with rosy steps the morn”, de Theodora; “Frondi tenere e belle… Ombra mai fu”, de Serse
R. Wagner: “Schmerzen”Preus: de 30 a 60 €
Mecenes d'Honor
Mecenes Protectors
Mecenes col·laboradors
Mitjans Col·laboradors
Col·laboradors
Armand Basi – Ascensors Jordà – Bagués-Marsiera Joiers – Balot Restauració – Caixa Enginyers – Calaf Grup – CECOT – Colonial – Fundació Antigues Caixes Catalanes - BBVA – Fundació Castell de Peralada – Fundació Metalquimia – Gómez-Acebo & Pombo – Helvetia Compañía Suiza S.A. de Seguros y Reaseguros – Illy – Quadis – Saba Infraestructures, S.A. – Saret de Vuyst Travel – Scasi Soluciones de Impresión S.L. – Soler Cabot – Veolia Serveis Catalunya –Benefactors d'Honor
Mariona Carulla Font – M. Dolors i Francesc – Pere Grau Vacarisas – María José Lavin Guitart – Mª. del Carmen Pous Guardia – Daniela Turco – Joaquim Uriach i Torelló –Benefactors Principals
Elvira Abril – Eulàlia Alari Ballart – Pere Armadàs Bosch – Rosamaria Artigas i Costajussà – Professor Rafael I. Barraquer Compte – Francesc Xavier Carbonell Castellón – Lluís Carulla Font – Josep Colomer Viure – Josep Daniel i Lluïsa Fornos – Isabel Esteve Cruella – Casimiro Gracia Abian – Jordi Gual i Solé – Ramón Poch Segura – Juan Eusebio Pujol Chimeno – Juan Manuel Soler Pujol – Joan Uriach Marsal – Manel Vallet Garriga –Benefactors
Maria Victoria de Alós Martín – Mahala Alzamora Figueras-Dotti – Zacaries Benamiar – Gemma Borràs i Llorens – Jordi Capdevila i Pons – David Carrasco Chiva – Oriol Coll – Elvira Gaspar Farreras – Pablo Giménez-Salinas Framis – Maite González Rodríguez – Irene Hidalgo de Vizcarrondo – Pepita Izquierdo Giralt – Joan Oller i Cuartero – Rafael Pous Andrés – Inés Pujol Agenjo – Pepe Pujol Agenjo – Toni Pujol Agenjo – Carla Sanfeliu – Josep Ll. Sanfeliu – Marc Sanfeliu – Elina Selin – Jordi Simó Sanahuja – M. Dolors Sobrequés i Callicó – Salvador Viñas Amat –
