Enmig del centelleig de les onades jogasseres,
llisca, com un cigne, la barca insegura;
ai, i sobre les suaus ones espurnejants de l’alegria,
llisca, com la barca, la meva ànima;
des de dalt del cel sobre les ones
dansa la claror del capvespre al voltant de la barca.

Damunt els cims dels boscos de ponent
ens saluda amable la rogent resplendor;
sota les branques dels boscos d’orient,
murmuren les canyes en la rogent resplendor;
l’alegria del cel i la pau dels boscos
les respira l’ànima en la vermellor del vespre.

Ai, el temps se m’escapa amb ales plenes de rosada
sobre el bressoleig de les onades;
se m’escaparà demà el temps amb ales resplendents
com se m’escapà ahir i se m’ha escapat avui.
Fins que jo mateix m’escapi del temps canviant,
sota unes ales més altes i brillants.

M’assec callat a la falda del turó,
el cel és molt clar,
les brises juguen en la verda vall,
on, amb els primers raigs de la primavera,
una vegada, ai!, vaig ser tan feliç.

On jo anava al seu costat
tan confiat i tan a prop,
i on, en el fons de l’obscura font entre les roques,
veia el cel bell, blau i diàfan,
i a ella en el cel.

Mira, la primavera virolada
ens contempla ja des de les poncelles i les flors!
No totes les flors són iguals per a mi,
m’agrada més collir-les de la branca
on ella les collia!

Car tot és com era abans,
les flors, els camps;
el sol no brilla menys clar,
ni en la font es reflecteix menys amable
la imatge del cel blau.

Només varien els desigs i les il·lusions,
canvien els plaers i els combats;
passa volant la felicitat de l’amor,
i només queda l’amor,
l’amor i, ai!, el dolor!

Ah, si pogués ser un ocellet
allà a la falda del prat,
llavors em posaria en aquella branca,
i hi entonaria una dolça cançó sobre ella
durant tot l’estiu.

Que clares
brillen
les estrelles de la nit!
M’han despertat
Sovint
del meu son.

Però no censuro
per això
llurs lluents senyals,
car fan
en silenci
moltes obres sanitoses.

Mentre bateguen
allà dalt
amb angèlica figura,
il·luminen
el pelegrí
pels boscos i pels prats.

Suren
pertot arreu
com a missatgers d’amor,
i sovint
porten besades
més enllà dels oceans.

Miren
dolçament
la cara del malaurat,
i fistonegen
les llàgrimes
amb llum de plata.

I mostren
les tombes
amb confiança i dolçor,
en les nits
blaves,
amb els seus dits d’or.

Sigues, doncs,
beneïda,
brillant munió!
I lluu per a mi
clara i amable
encara molt de temps.

I si un dia estimo,
mira propici
l’aparellament,
i que els teus
centelleigs
ens beneeixin!

El dia de la vida és pesat i sufocant;
l’hàlit de la mort, lleuger i fred,
ens empeny amigable,
com fulles seques, cap a la tomba silenciosa.

Brilla la lluna, cau la rosada,
tant en la tomba com en la prada florida;
també cauen les llàgrimes de l’amic,
il·luminades per la lluïssor de dolces esperances.

La mare terra ens reuneix a tots,
petits i grans, en el seu si;
ah, si li miréssim la faç,
no temeríem que ens acollís!

Damunt del prat ressonen els meus passos;
m’acompanya llur ressò sobre la terra.
Ha arribat la tardor, la primavera és lluny,
va haver-hi mai un temps feliç?

Boires fantasmals amenacen per tot arreu;
les herbes són negres, i el cel desert.
Si almenys no hagués vingut aquí el mes de maig!
Vida i amor, que de pressa voleu!

La lluna brilla,
jo voldria tornar
vers la meva estimada,
com puc anar-hi?

Ai de mi! Ella es desespera,
i es queixa, i es queixa,
que mai més en la vida
em tornarà a veure!

Ha baixat la lluna,
jo m’apresso espavilat
i m’apresso, perquè ningú
no s’endugui l’estimada.

Coloms, parrupeu,
brises, voleu!
Que la meva estimada,
la meva estimada ningú no la rapti!

Com melodies penetra
suaument dins la meva ànima,
floreix com les flors primaverals
i sento com una aroma dintre meu.

Però quan pren la paraula
i m’ho presenta davant dels ulls,
ho entela com una boira grisa
i s’esvaeix com un hàlit.

I amb tot, resta una aroma
amagada entre les rimes,
dolça i silenciosa,
que arriba a humitejar-me els ulls.

Llunyanes i etèries veus,
saluts celestials de l’alosa,
amb quina dolçor commoveu el meu cor,
gracioses veus!

Tanco lentament els meus ulls,
i m’envaeixen els records
en el dolç capvespre
alenat per un bleix de primavera.

La mort és la freda nit,
la vida és el dia sufocant.
Ja vespreja, em ve son,
l dia m’ha cansat.

Sobre el meu llit s’alça un arbre,
en ell canta el jove rossinyol;
canta l’amor pur,
el sento, el sento àdhuc en somnis.

Encant de la nit de tempesta

Quan a fora, per les muntanyes i les valls,
cau la pluja torrencial i bramula la tempesta,
dringuen les ensenyes i les finestres il·luminades,
i els caminants es perden en la nit:

Que dolçament es descansa ací dins,
embriacs d’amor benaurat!
Tota la daurada esplendor del cel
es concentra en la meva petita cambra.

Vida generosa, tingues pietat!
Mantén-me ferm en els teus dolços braços!
Creixen flors primaverals,
passen núvols i canten ocells.

No t’acabis mai, salvatge nit de tempesta!
Dringueu, finestres! Gronxeu-vos, ensenyes!
Rebel·leu-vos, boscos! Murmureu, ones!
M’envolta la claror del cel.

Moriu, amor i alegria!

A Augsburg hi ha una gran casa,
prop de la vella catedral.
En sortí en la claror matutina
una pietosa noieta;
ressonen cants
quan la dolça figura
s’encamina cap a la catedral.

Davant la sagrada imatge de Maria
s’agenolla implorant,
el cel ha omplert el seu cor,
han desaparegut tots els seus anhels terrenals:
“Oh Verge Immaculada,
deixa’m ser
només teva!”

Així que el so profund de les campanes
crida l’atenció dels que preguen,
la noia travessa la nau
sense saber el que porta;
sobre el seu cap,
amb celestial resplendor,
una corona d’assutzenes.

Tota la gent mira admirada
la lluminosa corona en els seus cabells.
Però la noia no va més enllà,
es detura davant de l’altar major:
“Consagra’m, pobre de mi,
com la teva serva!
Moriu, amor i alegria!”

Déu, fes que aquesta noia
porti en pau la seva corona!
És la que més m’estimo,
i ho serà fins al meu últim dia.
Ella no ho sap...
i el meu cor es trenca...
Moriu, amor i llum!

Cançó de viatjar

Salut! Bevem encara
del vi escumós!
Adeu, ara, amics!
Ens hem de separar!
Adeu, ara, muntanyes,
casa pairal!
Un afany poderós
m’empeny lluny d’ací.

El sol no roman
quiet en el cel,
se sent empès a anar
sobre les terres i les mars.
Les ones no s’aferren
a la platja solitària,
i les tempestes bramulen amb força
a través del país.

L’ocell s’allunya
amb els núvols lleugers,
i canta en la llunyania
una cançó de la pàtria.
Així es mou el noi
pels boscos i pels camps,
igual que la mare,
la terra viatgera.

El saluden ocells coneguts
arribats per sobre del mar,
que han volat des dels prats
del seu país nadiu;
el perfumen familiars
les flors del seu voltant,
amb flaires arribades
de la seva terra.

Els ocells coneixen
la seva casa pairal,
les flors les plantà
per fer-ne un ram amorós,
i l’amor el segueix,
el porta de la mà:
per això, converteix en pàtria
el país més llunyà.

Primera verdor

Verdor jove, herba fresca!
Quants cors has sanat,
malalts de la neu hivernenca!
Oh, com desitja veure’t el meu cor!

Ja creixes en la nit de la terra,
i els meus ulls somriuen en veure’t!
Ací en el fons del bosc silenciós
t’estrenyo, herba, contra el cor i la boca.

Com m’allunyes dels homes!
Cap paraula humana mitiga el meu cos,
només l’herba tendra col·locada sobre el cor
fa que bategui més calmat.

Enyorança dels boscos

Tant de bo mai no m’hagués separat de vosaltres,
boscos solemnes i meravellosos!
Em vàreu acollir amables
durant tants i tants anys!

En els vostres ombratges, on cantaven els ocells
i rajaven platejades les fonts,
sorgí del meu pit, fresca i alegre,
més d’una cançó.

Les vostres ones, els vostres sons,
els vostres murmuris incansables,
totes les vostres melodies
despertaven la cançó en el meu pit.

Ací en aquestes amples pastures
tot em sembla desert i callat,
i contemplo en els aires blaus
les figures que prenen els núvols.

Quan es prem massa el pit,
rarament en sorgeix la cançó:
com l’ocell que a penes canta
quan se’l separa del seu arbre.

A la copa d’un amic difunt

Tu, copa magnífica, ara estàs buida,
copa que ell aixecà sovint amb plaer;
l’aranya ha teixit al seu voltant
des de la terra polsosa.

Ara t’omplo a la llum de la lluna
amb l’or de les vinyes alemanyes!
I contemplo amb pietosa temor
el teu sagrat resplendor.

El que veig en el teu fons
no es pot dir que sigui freqüent.
Però veig clar en aquest moment
que l’amic no es pot separar de l’amic.

Amb aquesta fe, copa estimada,
bec de tu amb gran valor!
Clares es reflecteixen les estrelles daurades,
copa, en la teva sang valuosa!

Tranquil·la passa la lluna per la vall.
Greu toca l’hora de mitjanit.
Buida està la copa! El so sagrat
ressona en el fons de cristall.

Pelegrinatge

Camino animós i fresc
cap a una terra desconeguda!
Esquinçats estan, ai,
tots els lligams estimats!

Creu de la meva pàtria,
davant la qual he pregat tant,
arbres, ai, turons,
mireu-me i beneïu-me!

L’ampla terra encara dorm,
cap ocell desperta el bosc,
però no estic abandonat,
però no estic sol,

car, ai, els estimats lligams
els porto en el meu cor,
i em sento íntimament unit
a la terra i el cel.

Amor callat

Si et pogués lloar amb cançons,
t’adreçaria la cançó més llarga.
Sí, no em cansaria mai
de cantar-te sempre, en totes les tonades.

Però el que a mi em desconsola
és que només et puc portar,
estimada meva, en silenci,
en el santuari del meu cor.

Aquesta pena m’ha induït
a cantar-te aquesta cançoneta,
encara que estigui impregnada d’amargor,
però cap no serà mai digna de tu.

Pregunta

Si tu no hi fossis, sagrada llum del vespre!
Si tu no hi fossis, clara nit estrellada!
Ni tu, gràcia de les flors! I el bosc exuberant!
Ni tu, muntanya plena d’esplendor!

Ni tu, cant dels ocells a dalt del cel!
Ni tu, cançó dels cors pletòrics dels homes!
Si tu no hi fossis, ai!, què sentiria
en les hores tristes un cor feliç?

Llàgrimes secretes

T’has despertat del son
i camines pels camps.
Damunt de l’ampla terra
el cel és meravellós.

Mentre dormies
sense penes ni inquietuds,
el cel, fins a arribar el matí,
ha vessat moltes llàgrimes.

En les nits tranquil·les
són molts els que ploren de pena,
però al matí us pensaríeu
que el seu cor està sempre content.

Qui t’ha posat tan malalt?

Que estiguis tan malalt,
qui n’és el culpable?
Cap hàlit gelat del nord,
ni cap nit estrellada.

Cap ombra sota els arbres,
ni l’ardor dels raigs del sol,
cap somni ni cap son
en el florit jaç de la vall.

Si estic ferit de mort,
això és obra dels homes;
la natura em dona salut,
són ells els que no em deixen reposar.

Sons antics

No sents cantar els ocells?
No veus els arbres florits?
Cor meu!, no pot, això, distreure’t
del teu somni inquiet?

Què sento? Antics sons
d’un melangiós cor jovenívol,
del temps en què jo creia
en el món i els seus plaers.

Han passat els dies,
i no em cura cap herba del camp;
i del meu somni, l’inquiet,
només un àngel em despertarà.