La màgia de l’art de les imatges en moviment no seria possible sense la música. Ho sabien els pioners del cinema mut, que suggestionaven afectes amb interpretacions musicals en directe perquè la trama pogués calar profundament. Evidentment, la sonorització de la cinta l’any 1929 va incrementar el control de l’impacte anímic i la participació de l’espectador –amb consciència o sense– en la significació de la trama. En casos extrems, es pot dir fins i tot que la banda sonora proporciona pistes per esvair incògnites intrínseques a la narració. Pensem, per exemple, en 2001. Una odissea de l’espai, en què el misteri dels salts evolutius s’acompanya de l’Així parlà Zaratustra de Richard Strauss. L’obra mestra de Stanley Kubrick sembla il·luminada des de la distància per M. El vampir de Düsseldorf de Fritz Lang, en què un tema d’Edvard Grieg resulta clau per a la resolució dels crims, en ser xiulat per l’assassí.

Són molts els compositors i enginyers de so que, des de llavors, han contribuït de manera excel·lent a la narració d’històries, d’entre els quals sobresurt –si més no en el context de Hollywood– la figura de John Williams. L’espectacularitat dels seus temes, identificables pel grandiloqüent desplegament d’instruments de metall, ha permès explicar –és a dir, viure– l’èpica d’una saga tan popular com Star Wars. El tema principal, absolutament icònic, no és, però, l’únic de la banda sonora que trasllada l’oient a les disputes interestel·lars. Molt present a l’imaginari col·lectiu es troba també la marxa imperial, que evoca el personatge de Darth Vader i que inclou l’episodi final de la Suite (“End title”) a tall de recapitulació, després d’haver-se iniciat amb un tema majestuós i emotiu (“Throne room”), com a reminiscència de la peça més sentida de Felix Mendelssohn.

John Williams no ha transcendit només per les composicions de música enèrgica i espectacular, en alguns dels seus títols més celebrats i en altres encàrrecs –el poder dels metalls es retroba a Superman, com a Fanfara olímpica i tema, concebuda per als jocs de Los Angeles del 1984–, sinó que ha demostrat així mateix una tremenda sensibilitat en pel·lícules de temàtica completament diferent, tot acostant-se al minimalisme sonor per maximitzar-ne l’expressivitat. És el cas de La llista de Schindler de Steven Spielberg. Resulta especialment memorable el tema assignat al violí d’Itzhak Perlman, en què conviuen bellesa i desolació. Cinc anys després, Spielberg i Williams tornarien a abordar el drama de la guerra a Salvar el soldat Ryan. No van ser, ni de bon tros, les úniques col·laboracions reeixides que mantingueren aquests artistes al llarg de les seves carreres.

De fet, abans ja havien estat guardonats, per exemple amb la banda sonora d’E. T., en què una melodia inspirada sembla fer possible l’enlairament de la bicicleta. Parlant de vols màgics, avui es podrà escoltar també un tema –“Flight to Neverland”– compost per al Peter Pan de Spielberg (Hook), que s’inicia amb la intervenció de la celesta, evocadora de l’encís de Campaneta. La varietat de registres de Williams es remunta a The cowboys, del 1972, amb la creació de música d’aires folk, que s’emmiralla en la que Dvořák incorporà a la Simfonia del Nou Món. Una altra mostra de la transversalitat de Williams és l’arranjament per a violí solista del tango Por una cabeza de Gardel, en una escena mítica d’Essència de dona. Per tranquil·litzar la improvisada parella de ball, l’invident que Al Pacino caracteritza, li recorda: “No hi ha errors al tango, estimada, no com a la vida”.

Jacobo Zabalo, doctor en humanitats