Durada aproximada del concert:
Primera part, 40 minuts | Pausa de 15 minuts | Segona part, 30 minuts.

Concert enregistrat per Catalunya Música

#clàssics #jovestalents

un poema pot contenir
el sentit total del món.

aquest poema conté
un dibuix fugaç
creat per uns núvols.

la capsa és vermella,
el títol n’és el llaç.

obro mans i ulls.
abandono el text

Eduard Escoffet
El terra i el cel (LaBreu edicions, 2013)

El repertori que es tria per a un concert important és sempre indicatiu de l’estat de forma, la maduresa, la projecció i l’ambició de qui el tria. El Quartet Cosmos, a qui seguim enlluernats des de fa uns quants anys, és una d’aquelles formacions que, tot i la seva excel·lència, no para de créixer i de madurar, amb l’ambició lluminosa de la joventut dels seus membres i la consistència sòlida d’un treball tenaç, constant i ben fet.

I per a aquest concert han triat un repertori d’altíssima volada, d’or massís, d’aquells que, quan es proposen, tothom es mira de reüll i en silenci. L’exigència d’aquestes obres no és només tècnica o virtuosística (que també, i molt): és de concepció, de coherència estructural, de síntesi. I ho podrem comprovar de seguida en aquesta mena de bomba comprimida de música que són els Cinc moviments per a quartet de corda, op. 5 d’Anton Webern, una obra que, tot i no depassar els deu minuts, és d’una concentració extrema i d’una gran densitat: cada frase està farcida d’indicacions, i el ventall dinàmic, agògic i tímbric és amplíssim. Webern la va compondre l’any 1909, quan tenia vint-i-sis anys (a l’ombra del seu gran mestre Schönberg); es tracta de la seva primera obra instrumental alliberada del sistema tonal, i amb aquest esperit aforístic que va explotar en totes les obres posteriors: dir molt a través de poc; una mena de haiku sonor.

També és un repte seriós fer la lectura adequada del primer quartet de l’Opus 41 de Schumann, on trobem la llegendària bipolaritat del seu geni creador, que ell mateix va explicar: “La meva personalitat viva, dinàmica, alegre, és Florestan... Eusebius representa el meu aspecte somiador, nostàlgic”. En aquest quartet, una autèntica foguerada creativa escrita en només sis dies (entre el 2 i el 8 de juny de 1842), trobem l’esperit dels dos alter ego de l’autor, expressats amb vehemència, entusiasme o dolçor, i a través d’un desenvolupament tonal extravagant i inusual, que ens fa ballar de La menor a Fa major contínuament: música simptomàtica, reflex de la complexa personalitat del creador.

Aquest i els altres dos quartets de l’Opus 41 són un homenatge als clàssics del gènere (especialment Beethoven), estan dedicats al seu admirat Mendelssohn (que en sentir aquest primer quartet va escriure que “li havia agradat de manera absolutament extraordinària”) i van ser el regal per al vint-i-tresè aniversari de la seva estimada esposa, Clara (el 13 de setembre), poques setmanes abans de l’estrena pública a la Gewandhaus de Leipzig, a càrrec del quartet liderat per Ferdinand David. Després d’aquesta genial erupció de l’Opus 41, Schumann mai més va compondre cap altre quartet de corda.

I l’aparent contenció i elegància del Quartet en La menor, D. 804 de Schubert també ha de contenir aquella inquietud premonitòria, aquell presagi sinistre que devia corcar l’ànim de l’autor, un jovenot de vint-i-set anys, incòmode en un món hostil, castigat per una malaltia humiliant –la sífilis– i flirtejant amb la depressió. Però la creació musical era balsàmica per a Schubert, pura redempció, un exorcisme: aquest és el primer de tres Quartets monumentals, els últims de la seva producció, autèntics diaris íntims sonors que anuncien les grans creacions simfòniques de l’etapa final.

El sobrenom de Rosamunde li ve per l’ús que Schubert fa, a l’“Andante”, del tema del tercer entreacte de la música incidental per al ballet Rosamunde, escrita pocs mesos abans, i que és l’eix de tot el moviment. Schubert també recicla la melodia d’un lied seu, compost cinc anys enrere sobre un poema de Schiller, Els déus grecs, com a tema del “Menuetto”: a la cançó, s’hi formula repetidament una pregunta angoixant, “Bellesa del món, on ets?”, que al Quartet es respon amb una profunda tristesa que esclata amb un xiscle violent del primer violí. L’optimisme de l’“Allegro” final, però, sembla buscar la reconciliació amb el món, i nous horitzons creatius: aquest és l’únic Quartet de Schubert que va ser publicat en vida seva, i quan va ser estrenat al Musikverein de Viena, el 14 de març de 1824, va ser molt ben acollit. Va ser un miratge.

Xavier Chavarria, musicòleg i crític musical

Preu: 35 €