el terra i el cel

dibuixa dues línies horitzontals, paral·leles.
comença per la de sota.

deixa-hi, a l’entremig,
prou espai per respirar, per morir-hi.

desvesteix l’ull.
arrisca’t a no dir-hi la teva.

Eduard Escoffet
2016

El concert d’avui ens proposa les dues primeres simfonies de dos noms imprescindibles de la història d’aquest gènere, com són Ludwig van Beethoven i Gustav Mahler. Beethoven va situar la simfonia en una altra dimensió allunyant-se progressivament dels models anteriors de Franz Joseph Haydn o Wolfgang Amadeus Mozart, amb un llenguatge original i innovador que obrirà la porta al Romanticisme (bons exemples en seran la Tercera, la Cinquena o la Novena). El llenguatge simfònic de Beethoven va marcar profundament tot el que va venir després d’ell. I en l’evolució d’aquest gènere trobarem, per descomptat, Mahler, que portarà les seves simfonies a un punt culminant de la història de la música endinsant-nos a través d’aquestes cap a la modernitat del segle XX.

LA PRIMERA DE NOU

Beethoven va compondre la seva Primera Simfonia relativament tard. En el moment de l’estrena ja té vint-i-nou anys, una edat en què Haydn i Mozart ja n’havien escrit un bon grapat (Haydn, una vintena, i Mozart, més de trenta). En el cas del geni de Bonn, la Primera l’estrenà al Teatre Imperial de la Cort de Viena el 2 d’abril de l’any 1800. Fins en aquell moment, ja havia compost algunes obres destacades (unes quantes Sonates per a piano, els primers Trios i Quartets, el Septet i els dos primers Concerts per a piano). Però estrenar una simfonia era diferent, significava molt, especialment en una ciutat com Viena, tan lligada a Haydn i Mozart. Segurament per això, Beethoven va voler incloure en aquell concert músiques d’aquests autors (una ària i un duet de l’oratori La Creació de Haydn, i una Simfonia de Mozart). Però també van sonar altres obres de Beethoven, com un dels seus Concerts per a piano, el Septet, i una improvisació del mateix compositor al piano. El plat fort, però, era la Simfonia, que va sonar al final de tot del concert. La crítica de l’estrena parlava d’una simfonia “plena d’art, novetat i riquesa d’idees”, tot i que l’ús dels instruments de vent no va acabar d’agradar tothom: “semblava més música de banda militar que no pas per a una orquestra”.

L’inici del primer i de l’últim moviment –on Beethoven fa evident el seu sentit de l’humor–, són altres moments de l’obra que van desconcertar el públic, però l’obra de seguida va ser acceptada.

Hector Berlioz, anys més tard, en l’estudi crític que va dedicar a les Simfonies de Beethoven, destacà especialment l’“Scherzo”, que considerava “d’una frescor, agilitat i gràcia exquisides. És l’única novetat real d’aquesta Primera Simfonia, en la qual la idea poètica, tan gran i rica en la majoria d’obres que van seguir aquesta, no es veu tan clarament”.

LA VIDA EN UNA SIMFONIA

Gustav Mahler va compondre la Primera Simfonia en l’etapa en què començava a fer-se un nom com a director d’orquestra, en un moment en què ja havia aconseguit treballar en importants ciutats europees, com ara Leipzig, Praga o Budapest. Precisament serà al teatre d’òpera d’aquesta darrera ciutat, on Mahler treballava com a director musical, on l’any 1889 estrenarà aquesta obra. Inicialment l’anomena poema simfònic i l’estructura en dues parts i cinc moviments. La rebuda de l’obra no és gaire favorable, i descol·loca els espectadors i els crítics, que veuen en aquella Simfonia una música molt diferent d’allò que estan acostumats, en una època en què els referents són Brahms o Beethoven. Mahler inclou sons d’ocells, tonades i ritmes populars. El públic necessitarà temps per acostumar-s’hi, però tanmateix el compositor voldrà revisar l’obra en diverses ocasions. Finalment, aquell poema simfònic acabarà sent una simfonia. Tindrà quatre moviments –després de suprimir el segon, titulat “Blumine”– i portarà com a nom Tità, en referència a la novel·la de Jean Paul que Mahler ha llegit en aquells anys. El llibre, publicat l’any 1803, explica la vida d’un heroi, des de la joventut fins a la maduresa.

La Simfonia comença de manera misteriosa, gairebé màgica. Els sons llunyans d’unes fanfares ens evoquen temps passats i es barregen amb el cant dels ocells, en què destaca especialment el cucut. Després d’aquesta introducció arribarà el tema principal del primer moviment, que prové d’una cançó del cicle Lieder eines fahrenden Gesellen (Cançons d’un company errant), escrit per Mahler uns anys abans. És una música que ens porta a passejar per la naturalesa, en un retorn al passat, a un temps feliç. El segon moviment és un “Scherzo” i es basa en una dansa popular, un ländler, que Mahler construeix a partir d’una altra cançó seva, alegre i de caràcter amorós. El text de la tonada original fa referència a una rotllana i la música ens hi porta, en una mena de roda del destí. A continuació arriba una marxa fúnebre –la referència a la mort serà constant en totes les Simfonies del compositor–, que Mahler construeix a partir de la cançó infantil Frère Jacques, amb un gran solo inicial del contrabaix solista. Aquesta marxa fúnebre, que Mahler descriu “a la manera de Callot”, s’inspira al seu torn en un gravat de Moritz von Schwind, La processó fúnebre del caçador, en què es poden observar diversos animals del bosc portant el taüt d’un caçador. La marxa s’interromp pels sons d’una mena de festa jueva (o bohèmia). És un gran contrast entre la vida i la mort. L’obra acaba amb un moviment que Mahler titularà inicialment “Dall’inferno al paradiso”, i que és el pas de la foscor a la llum. Aquest final culmina el camí d’aquest viatge existencial. Mahler recupera aquí els sons de l’inici de la Simfonia, tot donant així unitat a l’obra. La part final, grandiosa, evoca el triomf de l’heroi.

Deia Gustav Mahler, en referència a les seves dues primers Simfonies, Tità i Resurrecció: “Tota la meva vida hi està continguda. Allà, hi he abocat les meves experiències i els meus sofriments”. Aquest viatge vital de Mahler, en el fons també és el nostre.

Que gaudim d’un bon concert!

Pere-Andreu Jariod, divulgador musical

Orchestra Filarmonica della Scala

Violins primers
Francesco Manara (Concertino)
Daniele Pascoletti*
Gianluca Turconi*
Duccio Beluffi
Rodolfo Cibin
Damiano Cottalasso
Alessandro Ferrari
Agnese Ferraro
Alois Hubner
Fulvio Liviabella
Andrea Pecolo
Suela Piciri
Gianluca Scandola
Enkeleida Sheshaj
Corine Van Eikema
Lucia Zanoni

Violins segons
Giorgio Di Crosta*
Anna Longiave
Anna Salvatori
Emanuela Abriani
Stefano Dallera
Antonio Mastalli
Roberta Miseferi
Leila Negro
Roberto Nigro
Gabriele Porfidio
Estela Sheshi
Evguenia Staneva
Francesco Tagliavini
Alexia Tiberghien

Violes
Simonide Braconi*
Matteo Amadasi
Giorgio Baiocco
Carlo Barato
Maddalena Calderoni
Thomas Cavuoto
Marco Giubileo
Francesco Lattuada
Giuseppe Russo Rossi
Luciano Sangalli
Federica Mazzanti
Marcello Schiavi

Violoncels
Alfredo Persichilli*
Martina Lopez
Jakob Ludwig
Gabriele Garofano
Simone Groppo
Gianluca Muzzolon
Beatrice Pomarico
Marcello Sirotti
Massimiliano Tisserant
Alberto Senatore

Contrabaixos
Francesco Siragusa*
Alessandro Serra
Attilio Corradini
Omar Lonati
Michelangelo Mercuri
Roberto Parretti
Emanuele Pedrani
Fabrizio Buzzi
Giorgio Magistroni

Flautes
Andrea Manco*
Massimiliano Crepaldi
Serena Zanette
Piccolo
Francesco Guggiola

Oboès
Nora Cismondi*
Augusto Mianiti
Andrea Arcieri
Corn Anglès
Renato Duca

Clarinets
Fabrizio Meloni*
Christian Chiodi Latini
Fabrizio Fadda
Clarinet baix
Stefano Cardo

Fagots
Valentino Zucchiatti*
Alejandra Rojas*
Nicola Meneghetti
Contrafagot
Marion Reinhard

Trompes
Danilo Stagni*
Giovanni Emanuele Urso*
Roberto Miele*
Stefano Curci
Piero Mangano
Claudio Martini
Giulia Montorsi
Andrea Mancini
Chiara Taddei

Trompetes
Francesco Tamiati*
Marco Toro*
Gianni Dallaturca
Nicola Martelli
Valerio Vantaggio

Trombons
Daniele Morandini*
Renato Filisetti
Giuseppe Grandi
Riccardo Bernasconi

Tuba
Javier Castano Medina

Timpani
Andrea Bindi*
Maxime Pidoux*

Percussió
Gianni Arfacchia
Gerardo Capaldo
Francesco Muraca

Arpa
Luisa Prandina*

* Solistes