A L’ARREL DEL TECLAT HISPÀNIC

Marta Zabaleta ha escollit una de les trenta sonates que es conserven de Manuel Blasco de Nebra com a punt de partida d’un programa en el que veurem la soca i les branques del repertori hispànic de la música per a tecla. Blasco de Nebra (1730-1784) va ser un compositor sevillà, fill de l’organista de la catedral de Sevilla en ple Barroc, el qual va substituir el 1768. Va ser autor de peces breus, molt ornamentades, que va trenant a dues veus i amb un esperit sobri i poètic .

De Sevilla, passem a Olot, ciutat de naixement d’Antoni Soler (1729-1783), també compositor i organista en l’època en què el Barroc es convertia en un “estil galant” per derivar cap al Classicisme. Soler va ser deixeble de José de Nebra, el pare, després de passar per Montserrat. També va passar per l’aula de Domenico Scarlatti, el gran compositor napolità vingut a la cort espanyola, i va desenvolupar la seva activitat principalment al Monestir de l’Escorial i on era monjo. D’Antoni Soler sentirem dues de les més de dues-centes sonates que va compondre. Un estil de virtuosisme al servei de la mística sonora, que ens parla d’espiritualitat humana amb tots els recursos tímbrics i rítmics que eren capaços d’extraure en un instrument tan delicat com el clavicèmbal.

El fonament d’aquest grans creadors del segle XVIII va donar pas, al segle següent, a la creació musical per al piano, descendent del clave. El degà de tots ells va ser Isaac Albéniz (1860-1909), nascut a Camprodon de família basca. La biografia d’Albéniz té un caire novel·lesc i recorre Espanya, França i arriba fins a Anglaterra. La seva obra mestra per a piano va ser la suite Iberia, quatre quaderns de peces concebudes com a estampes o esplèndids llenços sonors on Albéniz posa el seu domini de l’arrel popular perfumat de Romanticisme.

I al costat d’Albéniz, el seu gran amic i contemporani, Enric Granados (1867-1916), català d’orígens cantàbrics i cubans. Com Albéniz, va seguir l’escola compositiva de Felip Pedrell, del que enguany celebrem el centenari de la mort. Pedrell els feia recollir tonades anònimes com a matèria prima per a les seves elaboracions virtuosístiques sobre el teclat influïdes pel geni de Frédéric Chopin i de Franz Liszt. De Granados, sentirem algunes de les seves Danses espanyoles, que són, justament, la seva primera composició sota els ensenyaments de Pedrell. Danses de lluïment i de sentiment, que contrasten amb l’Allegro de concert, una de les peces àlgides del seu catàleg.

El tercer exponent d’aquesta època daurada del piano “ibèric” va ser Manuel de Falla, que ens retorna de nou a Andalusia, a Granada. La seva música ens fa de pont entre els clavicèmbal de Nebra i Soler i el piano de Granados i Albéniz. El seu nacionalisme musical, que sentirem en aquestes Cuatro piezas españolas, encara segueix bevent de la font pedrelliana, però en la seva obra ja es comença a sentir com el cromatisme post romàntic va agafant colors d’avantguarda.

Mònica Pagès, periodista musical.