Va rebre formació clàssica a la Universitat d’Edimburg, a la Royal Academy of Music de Londres i completà els estudis amb el compositor Luciano Berio a Florència. Va iniciar la carrera musical a l’última dècada del segle XX i amb l’arribada del segle XXI va assolir reconeixement mundial. Com a compositor té una visió que l’ha portat a explorar constantment noves esferes electròniques, i com a músic ha ofert actuacions arreu del món. L’esperit musical de Richter intenta crear un diàleg amb el públic, perquè és el poder de comunicació i l’intercanvi d’idees allò que l’ha format com a artista. La seva música abasta no solament àlbums en solitari, sinó també ballets, obres de teatre, representacions en sales de concerts, sèries cinematogràfiques i de televisió i fins i tot instal·lacions artístiques.

La combinació entre clàssic i electrònic l’ha portat a innovar, alhora que ha inspirat igualment col·legues compositors, com Nico Muhly, Ólafur Arnalds i Jóhann Jóhannsson. Ell mateix es basa en una barreja eclèctica de gèneres i estils musicals, que van des del minimalisme dels noranta, la música clàssica del segle XIX, l’electrònica contemporània fins al heavy metal i el krautrock. La seva signatura musical ha estat batejada com a postlcàssica, neoclàssica, (post)minimalista, avantguardista, modernista, electroacústica..., però sobretot, la seva obra és un devessall d’empatia. L’expressió emocional és d’una gran importància per a Richter, igual que el seu activisme social i polític. La seva música toca l’ànima i alhora presenta una narrativa humanista.

Richter sempre està mirant de captar l’esperit de l’època. El seu àlbum Voices (2020) està directament inspirat en la Declaració Universal dels Drets Humans i l’arraconament que se n’ha anat produint els darrers anys. Memoryhouse, el debut de Richter el 2002, descrit per «The Independent» i «Pitchfork Magazine» com un “punt de referència”, explorava temes com Kosovo. L’obra The blue notebooks (2004), seleccionada per «The Guardian» com una de les millors obres clàssiques del segle, reflexionava sobre la Guerra de l’Iraq; 24 postcards in full color (2006) acara el canvi tecnològic sense restriccions; Infra (2010) va ser creada com a resposta als bombardeigs de Londres de 2008, mentre que l’obra de vuit hores de somni Sleep (2015) buscava un descans en la invasió digital creixent. El seu àlbum més recent. Exiles, que presenta l’enregistrament de l’estrena mundial de la partitura de ballet de 33 minuts de Richter amb el mateix nom, va ser resultat de la profunda commoció arran de la crisi migratòria.

Les composicions de Richter no solament han esdevingut un gran èxit, sinó que també han evolucionat amb el temps. Sleep continua gaudint de l’atenció mundial, amb presentacions en directe durant la nit a espais icònics (amb el públic en gandules o llits, no pas en butaques), retransmissions de ràdios internacionals (com la retransmissió en directe original de vuit hores oferta per la BBC Radio 3 que va assolir dos rècords Guiness mundials), una pel·lícula documental, i una nova aplicació d’avantguarda, això sense esmentar els tres milions de visionats. Mentrestant, el disc de Richter del 2012¸ Recomposed: Vivaldi – The four seasons (que va encapçalar les llistes musicals a vint-i-dos països) es va reinventar el 2018 com una actuació teatral emocionant amb titelles al San Wanamaker Playhouse de Londres. A més, la seva col·laboració amb el músic i cineasta experimental francès Woodkid va valer al duet una nominació al Grammy pel seu vídeo musical The golden age.

A més de publicar els seus propis àlbums en solitari, Max Richter també és un compositor prolífic de cinema i televisió. Va ser conegut com a compositor per a la pantalla gran el 2008 amb la partitura de l’aclamat documental de guerra animat Waltz with Bashir d’Ari Folman. Des d’aleshores ha escrit partitures per a més d’una trentena de llargmetratges, incloent-hi projectes com l’obra de ciència-ficció Ad Astra de James Gray (protagonitzada per Brad Pitt), Werk ohne Autor, nominada a l’Oscar, de Florian Henckel von Donnersmarck i Saoirse Ronan. També ha compost les partitures originals de Die Fremde (Feo Aladag, 2010), Lore (Cate Shortland, 2012), Wadjda (Haifaa Al-Mansour, 2012), Disconnect (Henry Alex Rubin, 2012), Testament of youth (James Kent, 2014), l’opera prima de Luke Scott Morgan (2016), el thriller polític Miss Sloane (John Madden, 2016), el western revisionista Hostiles (Scott Cooper, 2017) i White Boy Rick (Yann Demange, 2018).

Els aficionats de televisió sens dubte han escoltat la seva música a la sèrie de culte The Leftovers, com també Nosedive, l’episodi de Black mirror protagonitzat per Bryce Dallas Howard, i de la sèrie de la BBC Taboo, per la qual Richter va rebre una nominació a l’Emmy.

La música contemplativa i atmosfèrica de Richter també ha aparegut en molts avançaments internacionals de pel·lícules, com Prometheus, To the wonder i J. Edgar.