Sempre iguals, sempre diferents

Cada nova visita de les Variacions Goldberg de Bach al Palau de la Música Catalana és un petit gran esdeveniment. La partitura de Bach se’ns torna a fer viva, i cada intèrpret ens en revela matisos que ens havien passat desapercebuts. A més, nosaltres sempre som persones diferents cada cop que ens hi retrobem: anant bé, som més vells i més savis en cada ocasió. Pel Palau han passat les Goldberg de Koroliov, Benjamin Alard, Lars Vogt, Lang Lang i de Zhu Xiao-Mei, per esmentar tot just algunes de les més recents. Sempre la mateixa partitura, sempre caràcters diferents.

Avui les retrobem en la versió per a clavicèmbal, de bracet d’un dels joves talents de l’instrument, Jean Rondeau. Actualment, i més enllà de gustos i dèries personals, la convivència entre versions per a piano i versions per a clavicèmbal és perfectament natural. Cada instrument aporta unes sonoritats i unes maneres diferents. No tenim per què escollir entre les versions de Gould i la de Leonhardt, si podem gaudir del millor de cadascuna. Ara bé, a començament del segle XX l’ús d’un instrument o l’altre va ser objecte d’un intens i fructífer debat que van protagonitzar la clavecinista Wanda Landowska i el pianista Joaquim Nin.

La intèrpret polonesa va visitar assíduament Barcelona a partir del 1906, i l’any 1912 Nin no se’n va poder estar de dedicar-li unes dures crítiques des de les planes de la «Revista Musical Catalana». La polèmica ha estat ben documentada per estudioses com Liz Mary Díaz Pérez de Alejo i, més recentment, Sonia González Delgado (entre d’altres, en un interessant volum sobre Santiago Kastner publicat a Reichenberger).

Nin considerava que no tenia sentit entestar-se a recuperar el clavicèmbal com a instrument per interpretar la música barroca. Entre els seus arguments, un dels més recurrents era que el piano era l’evolució natural del clavicèmbal –un instrument superior, per tant– i que justament per això els propis clavicembalistes van ser els primers a abandonar la vella andròmina per passar-se al flamant pianoforte: “Eren els clavicembalistes els que feien triomfar la causa del piano, cansats dels innombrables defectes del clavicèmbal i, sobre tot, de la seva famosa inexpressivitat; cansats de la desesperadora monotonia dels seus efectes, de la insensibilitat del teclat, de la sonoritat agra que tenia”. Com a exemple, esmenta els propis fills de Bach, que van destacar en la defensa del nou instrument. Per tot plegat, Nin augurava a la “moda” del clavicèmbal en particular i a la interpretació amb instruments històrics en general un recorregut molt curt.

Però, vet aquí: més d’un segle després ens apleguem per tornar a escoltar les Variacions Goldberg, aquest cop amb clavicèmbal, perquè la seva sonoritat ens captiva. No era una moda passatgera. El temps va donar la raó a Landowska. El so del clavicèmbal no és ni millor ni pitjor que el del piano. Simplement, ens permet escoltar aquestes obres d’una manera diferent i complementària.

Sempre iguals, i sempre diferents. Com l’estructura harmònica que basteix l’obra: és sobre aquesta estructura que Bach construeix les seves Variacions, i no sobre la melodia. D’aquí ve que, al contrari del que passa amb la majoria de variacions, l’“Ària” inicial no sigui fàcilment recognoscible fins que la retrobem al final, precedida per una filigrana molt pròpia de Bach: el quodlibet que uneix dues cançons d’arrel popular, sempre respectant l’estructura harmònica preestablerta. Com una picada d’ullet, les cançons diuen alguna cosa així com: “T’he buscat durant molt de temps” i “El naps i les cols me n’han allunyat”. Entremig, un veritable festival de danses, de cànons i de passatges virtuosístics que ens mantenen atents en tot moment. Una obra mestra que, segons la llegenda, va ser creada per apaivagar l’insomni d’un noble i que, a la pràctica, ha fet perdre el son a intèrprets i oients des de fa segles.

Pep Gorgori, musicòleg i periodista