La Sala de Concerts −una de les més singulars del món− és des de fa més de cent anys escenari privilegiat de la vida concertística, nacional i internacional, de la ciutat de Barcelona. Ha acollit estrenes mundials i és un referent de la música simfònica i coral del país. Presidida per l'orgue sobre l'escenari i amb una lluerna central que representa el sol, la sala gaudeix de llum natural.

Sala mística i paradoxal, conté múltiples figures i representacions, com les muses que envolten l'escenari, les valquíries de Wagner que sorgeixen del sostre, un bust d'Anselm Clavé a una banda i un de Beethoven a l'altra, i elements de la natura, com flors, palmeres i fruits.

Un altre petita joia del Palau de la Música és la Sala d'Assaig de l'Orfeó Català. Un espai íntim i acollidor on tenen lloc concerts de petit format, conferències, presentacions i on assagen els cors de l'Orfeó Català. Aquí es troba la primera pedra que es va col·locar el 1905 durant la construcció del Palau. Amb un arc semicircular de butaques, que es correspon amb la mitja lluna de l'escenari de la Sala de Concerts que hi ha just a sobre, està caracteritzada per unes grans columnes, vitralls i decoració de l'època típica del Modernisme català.

La façana del Palau, situada al carrer de Sant Pere Més Alt, únic accés fins a l'any 1989, fa cantonada amb el carrer d'Amadeu Vives, que es resol amb la inclusió del grup escultòric La cançó popular catalana, de l'artista Miquel Blay i reproduïda a mida superior al natural per Frederic Bechini, on estan representats un sant Jordi, sota una figura femenina al centre com un gran mascaró de proa, que és una al·legoria de la música, envoltada d'un grup de personatges que representen el mariner, els camperols, l'ancià i els nens. És considerada l'obra cabdal de l'escultor Blay, amb una sensibilitat social i un conjunt de gran harmonia. Tal com consta en una inscripció al peu de l'escultura, va ser pagada pel marquès de Castellbell (Joaquim de Càrcer i d'Amat) i va ser inaugurada el dia 8 de setembre de 1909. La complexitat de la façana angular a dos carrers estrets fa difícil la visió completa del conjunt. Altres elements d'aquesta façana són els arcs amb grans columnes de maó vermell i ceràmica. Dins de dues d'aquestes columnes es trobaven les taquilles originals. Al primer pis hi ha un balcó que recorre la façana amb catorze columnes en grups de dues, cobertes amb mosaic, totes amb dibuix diferent; i al segon pis els busts dels músics, sobre columnes, realitzats per Eusebi Arnau: d'esquerra a dreta són Palestrina, Bach i Beethoven; passat el grup escultòric de la cantonada es troba el bust de Wagner, ja al carrer d’Amadeu Vives. A la part superior d'aquesta façana, un gran frontó en mosaic de Lluís Bru simbolitza la senyera de l'Orfeó, obra d'Antoni Maria Gallissà, i al centre una reina presidint una festa amb una filosa, en al·lusió a La Balanguera, poema de Joan Alcover i Maspons, amb música del compositor Amadeu Vives, una de les peces més interpretades per l'Orfeó i que des del 1996 és l'himne oficial de Mallorca.

Un altre espai representatiu del Palau és l'emblemàtica Sala Lluís Millet, un gran saló –sala de descans i trobada– dedicat al mestre Millet, fundador de l'Orfeó Català. La sala, d'una altura de dos pisos, la tanquen uns grans vitralls ornats amb motius florals, d'un efecte extraordinari. I més excepcional encara és la balconada que es veu a través d'aquests vitralls, amb una doble columnata amb coloració i ornamentació característiques.

També és un escenari privilegiat el Foyer del Palau, el qual admet una nombrosa concurrència que ocupa cadires i taules, tant quan hi ha audicions com quan s'utilitza de restaurant-cafeteria independent. Els amplis arcs de maons combinats amb ceràmica vidriada de color verd i flors també ceràmiques, rosades i grogues, confereixen a aquest espai una tonalitat singular i molt pròpia.